La passada setmana ens vam assabentar de la dimissió del cap de Salut Mental i Addiccions, el doctor Joan Escoter.

La primera sorpresa em va arribar quan el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, va lamentar la dimissió del doctor Escoter  però va aprofitar i comentar que ningú és imprescindible. Recordem que aquest és el tarannà de l'actual Govern de dretes on ningú ho és excepte ells. Aquí m'agradaria discrepar, per dues raons, del senyor Martínez Benazet quan diu que no és imprescindible. En primer lloc perquè el doctor Escoter era un dels màxims responsables de l'elaboració del Pla Integral de Salut Mental i Addiccions del nostre país. Així doncs, crec que les declaracions del ministre són del tot desafortunades, ja que amb la seva dimissió es posa fi a un treball de mesos en l'actual Pla de Salut Mental. Evidentment, tant els professionals del ministeri de Salut com del SAAS continuaran treballant-hi i no en tinc cap dubte que se'n sortiran. El que em molesta com a defensor de la salut mental és que de nou es queda sense lideratge un pla tan important.

Si alguna cosa ens ha demostrat aquest Govern, com tot govern conservador, és el poc interès que es té envers la salut mental. Fa 10 anys que es parla d'un nou pla que no acaba d'arribar i que la ciutadania i els professionals demanen cada vegada més. Fa anys que es reclama que l'atenció psicològica entri a formar part de les prestacions de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) i allò que es rep són respostes com o bé “s’hi està treballant” o bé “ho tenim previst”. I així fins a les pròximes eleccions on tornaran a anunciar la seva aposta per a la salut mental.

Estem en un moment molt complicat per a tota la ciutadania. La pandèmia ens ha demostrat que la salut mental és igual d'important que la física i que apostar per ella és apostar pel benestar de la nostra ciutadania. El fet que un dels nostres ciutadans hagi de renunciar a cuidar la seva salut mental per poder menjar ell i la seva família és crear un greuge comparatiu en la nostra societat. No apostar per una salut mental per a tothom és dividir la nostra societat en dos en aquells que s'ho poden permetre i aquells que han d'escollir.

Evidentment s'estan fent canvis, evidentment existeix un primer pas, però no és suficient en la salut de la ciutadania. No es pot anar a poc a poc: ha de ser una aposta clara. No és una qüestió de prioritats, és una qüestió social i de recerca d'una sola Andorra per a tothom.