A la meitat del segle XX Andorra va deixar de ser la societat d’emigrants que, com a la resta dels Pirineus, s’havia vist obligada, a finals del XIX i principis del XX, a cercar millors condicions de vida, per transformar-se en un país d’acollida i, en poc temps, va passar a ser l’estat europeu amb el percentatge més elevat de població immigrant. L’economia andorrana va iniciar a mitjans del segle XX un procés de transformació vinculat a un creixement econòmic associat a les activitats lligades al comerç i al turisme que va conduir al desenvolupament d’un fenomen immigratori d’una intensitat extraordinària. La satisfacció de les necessitats econòmiques a curt termini i la protecció del mercat del treball interior han estat els principals objectius de la política d’immigració.

Diferents organismes internacionals han posat de manifest la necessitat de ratificar, entre altres, el Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals (1966) i la Convenció Internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors immigrants i dels seus familiars (1990). Anem, però, en direcció contrària. Fa uns dies, la representant especial del secretari general de la ONU sobre violència envers els infants, manifestava que l’increment dels ingressos mínims per optar al reagrupament familiar era un error i podia comportar problemes socials.

El model d’immigració andorrà ha suposat beneficis a curt termini, ha donat resposta a les necessitats de les empreses i ha finançat el modest i incomplet estat del benestar andorrà, però a llarg termini no, ja que si no es pot estabilitzar la població no es podrà contribuir a la cohesió social i a la millora del procés productiu. Per què no afavorir la transició d’un model d’immigració de marcat caràcter econòmic i laboral a un model que afavoreixi una instal·lació durable i integradora? Per què no fer una reflexió aprofundida i pausada sobre quina societat volem?