Una coneguda sentència atribuïda a Gandhi diu que «la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per com tracta els seus animals». Als que tenim a casa un company de quatre potes ens agrada recordar aquesta frase, sobretot quan trobem a faltar una voluntat política de prendre mesures i oferir espais per afavorir la convivència amb animals de companyia.
Fa uns mesos, quan a l’illa canària de La Palma va entrar en erupció el volcà de Cumbre Vieja i hi va haver les primeres evacuacions de territoris propers als rius de lava, un home septuagenari va refusar l’allotjament sota un sostre per viure al cotxe amb els seus gossos. També li oferien un refugi segur per als animals, però no se’n volia separar. El cas es va fer viral i al cap de pocs dies es va oferir algú a acollir-los a tots. Com era previsible, l’assumpte va suscitar polèmica entre la simpatia i la mofa o la crítica ferotge: com podia ser que, havent-hi tanta gent que ho havia perdut tot o estava a punt de perdre-ho, i amb risc d’intoxicacions o pèrdues humanes, els mitjans de comunicació es fixessin en aquest home i els seus gossos? Era molt senzill, les persones amb una mica d’empatia i les que vivim amb animals de companyia ho vèiem clar: són la seva família.
Aquest només és un exemple dels múltiples casos que hi ha cada dia al nostre voltant. Recentment es va celebrar un congrés en què el Col·legi d’Advocats de Barcelona reclamava que es considerés els animals de companyia com a membres de la unitat familiar i no «com una simple mascota». Van analitzar modificacions en el Codi civil català i la normativa estatal espanyola amb l’objectiu d’adaptar l’ordenament jurídic al canvi de paradigma de la nostra societat. El Tractat de funcionament de la Unió Europea estableix que els estats han de tenir en compte plenament les exigències en matèria de benestar dels animals com a éssers sensibles.
En el context d’Andorra, tant l’Administració de justícia com l’Administració general i els comuns s’haurien de plantejar aquesta reflexió: la convivència amb un gos, un gat o un altre animal de companyia ha esdevingut una font de benestar i equilibri per a moltes persones, i per això cal tenir molt en compte els seus drets.
Potser encara hi ha molts detractors d’aquest plantejament que esgrimiran l’argument de la prioritat: si no tenim garantits els drets humans ni el propi benestar, hem de començar per aquí. Hi podríem estar d’acord, però de vegades tot està relacionat. Posem per cas que una família amb un gos té dificultats per accedir a un habitatge digne; segurament, no es voldrà desprendre d’un dels seus membres per llogar un pis on no s’acceptin animals. Però cada vegada hi ha més casos d’abandonament forçós per precarietat econòmica. Més enllà d’aquest argument de la prioritat, com l’he volgut anomenar, podríem qüestionar l’antropocentrisme en si mateix, que ha provocat guerres mundials, els diversos conflictes bèl·lics actuals i el canvi climàtic, i tendir a un model de societat més sostenible i respectuós amb l’entorn.
En el debat sobre aquesta qüestió no es poden prendre decisions de manera unilateral com implantar el registre d’ADN caní o les taxes per tinença d’animals sense cap contrapartida. S’hi ha d’incloure el diàleg dels governants amb les associacions animalistes i els veterinaris, però també amb els juristes, i fer una reflexió profunda sobre el benestar de les persones i dels éssers sensibles en general.