Ens trobem, tal i com han afirmat reiteradament molts companys de PS SDP+, davant una de les pitjors -o la pitjor- crisis de poder adquisitiu de la història del país. Les famílies veuen com cada vegada costa més omplir el carro, i les empreses han de fer front a despeses cada mes més elevades. Cal fer-hi alguna cosa ja.
Hi ha diferents elements que impacten en el cost de la vida: el preu de l’habitatge -i dels locals comercials- n’és un dels més influents, el preu dels productes i serveis bàsics (alimentació, higiene, salut...) i, evidentment, els salaris.
Disposem doncs de diferents palanques per aturar, o si més no frenar, aquesta pèrdua de poder adquisitiu que mes rere mes pateixen les famílies -i també autònoms i empreses- del nostre país.
La primera és el sector immobiliari. Es tracta d’aconseguir un equilibri entre l’oferta i la demanda, i aquí només podem actuar per la banda de l’oferta, perquè nosaltres no volem que Andorra continuï veient marxar la seva gent. Hem d’augmentar l’oferta d’habitatges i això es fa construint més -que no és la via- o afavorint que tots els pisos i hotels que avui estan buits surtin al mercat -avantatges fiscals, més ajudes a la rehabilitació,...-.
Una segona palanca és en el comerç. Cal frenar l’escalada de preus dels productes de primera necessitat i dels serveis bàsics. Pel que fa als productes, el meu company i candidat a cap de Govern per PS SDP+, Pere López, ja ha defensat reiteradament la necessitat de bonificar els carburants pels seus efectes sobre la inflació: pel propi impacte en la cistella de la compra -tant a nivell de locomoció com de calefacció- i per la seva influència en la cadena logística.
Pel que fa al cost dels serveis bàsics no puc deixar de demanar la generalització del tercer pagador de la CASS. No abaratirà els preus dels serveis mèdics, els usuaris continuarem pagant el percentatge de corresponsabilitat que pertoqui a cada acte, però sí que té un impacte important en la vida de les persones. No tothom pot permetre’s d’avançar els diners de visites, proves mèdiques i tractaments diversos, i el tercer pagador permetria evitar que pel fet de no disposar de diners suficients per avançar-los moltes persones deixin la seva salut en un segon terme.
I finalment hi ha la qüestió dels salaris. I aquí també hem de fer alguna cosa, perquè no pot ser que es vulgui ser un país ric i pagar uns sous de pobre. No pot ser que paguem un salari mínim que just arribi per pagar el lloguer del pis i poca cosa més. No pot ser que vulguem treballadors molt qualificats i pagar-los uns sous deficients. Cal que els salaris valorin adequadament els treballadors i alhora s’adeqüin al cost de la vida.
Així doncs, de solucions n’hi ha, tal i com acabo d’exposar amb aquestes ratlles -tampoc desglossaré aquí tot el programa electoral-, i podem recuperar el poder adquisitiu. Però per això cal un canvi.
Cal que el Govern tingui la voluntat i la valentia necessàries per adoptar les mesures pertinents, cal un govern que estigui realment al costat de la seva gent, que no estigui aïllat i allunyat de la realitat de la població. Cal un govern seriós, que no es distregui amb projectes que no aporten res al país -com és Grifols- i escolti la ciutadania aportant solucions als seus problemes.
I per fer aquests canvis no podem continuar confiant amb els que han governat fins ara, portant-nos a una de les pitjors crisis de poder adquisitiu de la història, amb dificultats d’accés a l’habitatge i la construcció descontrolada, sense assumir les seves responsabilitats i escudant-se en les circumstàncies internacionals per justificar la seva inacció.
Cal que canviem el Govern per un que tingui les idees clares i la valentia d’actuar i prendre decisions. Perquè necessitem recuperar el nostre poder adquisitiu i, en definitiva, la nostra dignitat.