Qüestió de perspectiva

La setmana passada vaig participar en un debat juntament amb el president dels Joves de Demòcrates per Andorra, Adrià Espineta, que em va servir en grans línies per veure que ideològicament estan més a la dreta que al centre (o almenys en allò que entenc per centre): en contra de l’avortament a Andorra, ni sentir parlar de la doble nacionalitat i amb unes polítiques d’habitatge d’allò més conservadores. Cap sorpresa vistes les polítiques que s’estan duent a terme en les darreres legislatures encapçalades per Demòcrates.

Però em sorprèn la llunyania que tenen vers la realitat pel que fa als sous i el cost de la vida al país. Des de Demòcrates es defensa que el seu compromís aquesta legislatura és apujar el sou mínim en quatre anys fins a arribar al 60% del salari mitjà, que és aquell que marca la Carta Social Europea. Parlem d’uns 1.157,36 euros. Fins aquí podríem felicitar-nos de l’increment del sou mínim. Sempre ha de ser una alegria aquest tipus de notícies i això ho va voler destacar el president dels joves de Demòcrates al debat. El problema i la preocupació va arribar quan vaig denunciar que malgrat la pujada, aquells que cobren el sou mínim no poden viure, ja que si sumem les despeses mensuals és molt complicat. Ell va comentar que és una qüestió subjectiva de perspectiva.

Fem una mica de números: si una persona (jove o no) vol anar a viure sola podem comptar un lloguer mitjà de 800 euros al mes per a un pis normal sense cap luxe. Si li sumem 150 euros de calefacció, aigua, Foc i lloc..., més 300 del menjar i despeses de la casa ja som a 1.250 euros. Finalment, si afegim d’altres que són diàries i les d’esbarjo, al qual tots tenim dret, podem parlar que una persona pot tenir perfectament uns 1.400 euros de despesa al mes. Doncs aquesta és la visió subjectiva de la qual parla el representant jove del màxim partit del Govern.

Evidentment, i així li vaig deixar palès, tenir la voluntat al principi de la legislatura d’apujar el sou mínim fins al 60% del sou mitjà és un bon compromís, però aquest s’hauria de modificar segons les circumstàncies del moment en el qual viuen els ciutadans. I si jo amb un càlcul ràpid m’he adonat que aquest compromís no és suficient, tenen les eines i estudis (que tant els hi agrada) per variar-lo a favor de la ciutadania. Però allò que no podem esperar d’un executiu és un immobilisme de quatre anys sense treballar amb la gent del carrer i veure que aquesta pujada no és suficient pel cost de la vida al nostre país. No és una qüestió de perspectiva, només cal parlar amb amics i familiars i veure que no és suficient.