Fa uns dies em vaig trobar un company de l’escola. I recordo la conversa perquè em va entristir i emprenyar força a la vegada:
- Ei hola, quant de temps!
- Hola, sí, és cert, però és normal!
- I això?
- Doncs he hagut de marxar a viure a La Seu...
- Què dius ara, i això?
- Sí, és clar, ens van fer fora del pis i amb els nens no teníem on anar amb aquests preus.
- Ostres quina llàstima! Em sap molt greu! Però no et vaig veure tampoc a la manifestació que es va fer en relació a això...
- No, no hi vaig poder anar perquè el meu cap ens va dir que si ens veien allà, que nosaltres sabríem... i vaig preferir no jugar-me-la, la veritat. No està el tema com per fer-ho.
- Entenc...
M’entristeix perquè això és el resum d’una conversa real, que malauradament es repeteix cada vegada més i que, de ben segur, heu tingut – si més no, de manera similar- lectors d’aquesta tribuna al Periòdic d’Andorra.
I m’emprenya perquè ens demostra que tot va cada vegada a pitjor, sobretot en matèria d’habitatge, perquè sobre el tema de no manifestar-se, ja en parlem un altre dia.
Fem un resum d’algunes de les dades que tenim sobre habitatge al país actualment: Tenim 6.500 pisos buits; han passat 12 anys de Govern de Demòcrates. Conclusió: Cap mesura al respecte per millorar una problemàtica que ha esdevingut cada cop més forta i que avui en dia ens fa trobar-nos amb converses com les que comentava anteriorment.
Seguim amb més exemples: El més recent, una nova promoció de 1.000 pisos a Arinsal. Al bell mig del poble. Així, com si fossin bolets. Sumat a l’heliport de la Caubella... una altra macroconstrucció que no sabem ni l’impacte ambiental que tindrà ni a qui adjudicaran certes coses, tot i que es pot sospitar. Veuràs quina gràcia els hi farà als de La Massana i les seves cues psicològiques... Els de Ciutadans no Compromesos van forts.
Torres d’Escaldes, White Angel, Prime Residential Ordino, les promocions de luxe al Tarter (per què d’aquí a uns anys es quedin sense neu, veuràs quin riure el de «peu de pistes»), i ara Arinsal, ves a saber quin nom súper fancy li posaran. Perquè clar, a més a més, si és en català, no ven. S’ha de posar en anglès que queda més «cool».
I si, sí, inversió estrangera i tot el que vulgueu, però algú els hi ha venut els terrenys, i que us hi jugueu que són andorrans de 37 generacions, igual que els de CC. Andorrans de cartera. Veuràs quina gràcia quan vegin que els inversors estrangers no poden votar!
Salaris iguals que a Espanya, preu del cost de la vida superior que a Suïssa. Increïble.
Que algú vingui i m’expliqui com pretenem ser un país competitiu en el luxe si paguem salaris miserables, si no tenim on viure i volem semblar-nos a Mònaco -tot i que nosaltres només tenim accés al país per carretera perquè tampoc s’aposta fort pel ferrocarril- i venent als turistes un cap de setmana amb Caldea i forfet a pistes a 80€ per persona (no és una crítica al producte, sinó una realitat).
Ara us donaré exemples d’altres països realment compromesos amb el seu poble: Comencem per Canadà, que prohibeix la venda d’habitatges als estrangers per frenar l’especulació. Àmsterdam obligarà els propietaris a viure com a mínim quatre anys als pisos que comprin, a més d’imposar un impost elevat i proporcional als que adquireixin un immoble amb l’única voluntat de vendre’l (fent inviable la seva rendibilitat). Els propietaris de Portugal tenen un marge de 100 dies per posar a lloguer les seves propietats buides. I podria continuar així amb mil mesures que podrien funcionar perfectament a Andorra i que s’estan implementant d’altres països per tal de no permetre això que s’està permetent aquí.
I perquè no apliquem cap d’aquestes mesures? Primer de tot, perquè no tenim una base. Andorra no disposa d’una cosa tan senzilla i bàsica com és un registre de la propietat. Així com quan tens un vehicle l’has de matricular, amb els pisos és can pixa. Però el que més em molesta és que no hi ha interès. Al Govern i molts propietaris d’aquest país no els interessa que la ciutadania sàpiga quants habitatges tenen per la xifra escandalosa que en podria sortir.
D’altra banda, tenim molts pisos de gent de fora que en el seu moment els van adquirir, però no els van declarar quan va entrar en vigor la llei d’intercanvi d’informació de l’1 de gener del 2017 i els van haver de tancar. I jo em pregunto: com a ciutadà quina culpa tinc que aquesta gent no hagi fet bé els seus deures? Doncs si no volen declarar, ja els ajudem. Si no volen llogar, també.
Tampoc tenim un Impost proporcional a una renda per tots aquells que tinguin el seu habitatge buit. Ni es vol crear un índex de preus de referència de lloguer en proporció a la realitat salarial del país. Tots aquells propietaris que lloguin al preu de referència o inferior, que siguin beneficiats fiscalment.
Crear un registre de contractes de lloguer. Tampoc.
Revisar de forma molt profunda l’habitatge destinat a pisos turístics i obligar als principals webs del sector, com ha fet Barcelona, a donar tota la informació dels pisos de lloguer turístic al país. Res.
Inspirar-se, si cal, de les mesures aplicades arreu per tal de frenar l’especulació. Per exemple la limitació dels preus del lloguer, tot i que penso, que, si demà es posen a lloguer la meitat dels pisos buits, no caldrà limitar res.
I per mi, la més important: ser valents, molt valents. Perquè amb la situació actual i la que ve, si no apostem per votar el canvi el 2 d’abril, el panorama que tindrem és, tot i que no m’agrada ser pessimista, molt i molt negre.