En les circumstàncies actuals i a aquestes altures, tothom deu estar d’acord que calen solucions urgents per resoldre, si no totalment almenys en part, la problemàtica de l’habitatge. 

Sembla, però, que els responsables d’aplicar mesures en aquest sentit s’han especialitzat a reconèixer la gravetat de la situació, afirmar que és un problema general als països del nostre entorn i espolsar-se així la responsabilitat de posar-hi remei. En el recent debat d’orientació política, una de les propostes de resolució presentades pel Grup Parlamentari Socialdemòcrata que es van desestimar, justament, anava orientada a disposar d’un percentatge de parc immobiliari a preus assequibles d’aquí al 2030. Potser els consellers i conselleres que hi van votar en contra tenen part de raó i no cal afanyar-nos tant, no fos cas que ara els grans propietaris no poguessin cobrar els lloguers al preu de mercat i se’ns enfadessin.

Podem discrepar, tant entre partits com internament dins de cada formació política, sobre si cal mantenir la pressió fiscal que tenim, l’hem de rebaixar o cal augmentar els impostos a les rendes més elevades. Però el que no podem fer és reconèixer la gravetat de la situació i mantenir els braços plegats davant la desesperació de tantes persones i famílies a Andorra. Calen uns preus de referència de manera urgent. És probable que, encara que s’establissin i s’apliquessin amb la celeritat necessària, molts propietaris preferissin mantenir els pisos per sobre d’aquests preus de referència encara que això els comportés més càrrega fiscal, però almenys la seva contribució, mitjançant la taxa de rendiments arrendataris dels comuns i I’IRPF, podria ser un primer pas per tenir un fons destinat a l’habitatge a preus assequibles. 

Tornar a prorrogar els contractes és una mesura necessària, però no és suficient, i allargar-ho tant de temps sense aplicar altres mitjans agreuja el problema: no acontenta els arrendadors, que no poden disposar de la seva propietat després del termini pactat i marcat per la llei, ni els llogaters, afectats per la incertesa d’una rescissió del contracte al cap d’un any. Diverses capitals europees han fet esforços per desplegar polítiques reguladores dels preus, amb més o menys fortuna. Algunes experiències han topat amb conflictes de competències entre governs estatals i regionals (o locals). En un país petit com Andorra no hauria de ser tan complicat plantejar opcions realistes i valentes per avançar. 

L’anunci improvisat, davant la proximitat d’eleccions, de comprar o arrendar pisos per destinar-los a habitatge a preu assequible sembla una broma de mal gust després d’haver negat repetidament el suport a les propostes socialdemòcrates. Encara que es dugués a terme aquesta iniciativa, no podem saber del cert si es garantirà la transparència ni la justícia social quan toqui assignar-los (recordem l’experiència dels crèdits tous).

Ens mereixem uns governants i una majoria parlamentària que no mirin cap a una altra banda davant les dificultats de la gent jove per emancipar-se i, en general, de la gent de classe mitjana i treballadora per trobar un habitatge digne. Ens mereixem una Comissió Nacional de l’Habitatge que no es limiti a fer propostes com la primera idea que ens va etzibar, just després de constituir-se, d’apujar els preus dels lloguers per sobre de l’IPC. Ens mereixem uns dirigents que treballin a favor de l’interès general i no en benefici d’uns quants.

Ens mereixem més.



(Bondia, 21 de setembre del 2022)