La setmana passada la ministra de Salut presentava a la comissió legislativa les línies estratègiques de la legislatura. Va ser una presentació concisa, que s’agraeix, però amb poques concrecions, sense cap calendari o previsió temporal de la implementació de les propostes, i sense els recursos associats, tan humans com materials. Vaig trobar a faltar un fil conductor, la base de la política sanitària que el Govern vol dibuixar.
Per a nosaltres, el concepte d’atenció integral a la salut, la universalitat de l’accés i la planificació dels centres i serveis sanitaris i sociosanitaris, constitueixen els grans paradigmes d’un sistema públic de salut. Partim de la base que s’ha de prioritzar la prevenció, l’atenció primària i la salut comunitària, posant-les al centre del sistema sanitari.
M’hauria agradat escoltar propostes concretes en l’àmbit de la gestió sanitària i de la seva governança, més enllà de l’anunci –ja conegut– d’un gran pacte nacional per a la salut centrat en la sostenibilitat, obert a tots els partits polítics, però també als grans actors –SAAS i la CASS, els col·legis professionals sanitaris i les associacions.
M’hauria agradat escoltar que aquest hauria de concloure amb una reforma legislativa que redefinís l’estructura del sistema sanitari amb tots els elements i serveis que l’han de fer eficient i sostenible, com la reorganització de SAAS.
Compartim part de l’exposat amb relació a l’avaluació del metge referent –respectant la lliure elecció de professionals per part de l’usuari–, la revisió del procediment de les derivacions dels professionals sanitaris afavorint un circuit més àgil i menys costós, la garantia de l’efectivitat i la validesa jurídica del sistema de la història clínica compartida, el monitoratge de les dades de salut per a l’anàlisi i l’actuació, l’establiment d’una xarxa de coordinació i convenis amb centres estrangers, i la planificació dels recursos sanitaris per estimar i valorar el nombre de professionals sanitaris que han d’integrar les diferents especialitats mèdiques i minimitzar-ne els dèficits.
Pel que fa a la promoció de la salut i la prevenció, es planteja la realització d’una enquesta nacional de salut: cal recordar que la darrera és del 2011. Ja em diran vostès com sense aquestes dades es poden prendre decisions sanitàries en diferents àmbits, com ara la planificació sanitària, la gestió dels serveis sanitaris i l’establiment de programes de salut.
En salut mental, hi va passar de puntetes, referint-se al desplegament del PISMA –sense conèixer els recursos que s’hi destinaran–; a la unitat d’atenció infantojuvenil –amb misteri inclòs amb relació a la seva ubicació–, i als psicòlegs convencionats a la CASS. Estarem molt pendents dels recursos per reforçar els serveis mentals infantojuvenils des d’una visió integral i comunitària, mitjançant polítiques comunitàries amb educadors de carrer, metges i infermers, professionals a les escoles, i espais de reflexió i suport per a les famílies.
Pel que fa al model de finançament del sistema, no em va quedar clar a què es referia, més enllà de passar de pagar d’actes a processos de forma progressiva, però res sobre quines mesures per optimitzar la despesa i resoldre les ineficiències de l’actual sistema per garantir la seva sostenibilitat social i econòmica.
En recerca i innovació, el projecte estratègic (i estrella) per excel·lència del que Govern és partícip: el centre de recerca i desenvolupament en immunologia de Grífols. No se’n tenen notícies des de gener d’aquest any? Com es pot reconèixer-lo sense despentinar-se? I tampoc cap notícia de nous projectes en biomedicina que suposadament atrauria.
Tindrem més ocasions de parlar-ne, però tinguin per segur que, en la implantació de les propostes, ens trobaran si amb aquestes s’assegura una sanitat pública universal, sostenible, equitativa i de qualitat per a tothom.