A casa nostra sembla que part de l’espectre polític no té el terme planificació ni en el seu vocabulari ni a les seves accions. Sembla que els faci al·lèrgia i mandra. Segons els diccionaris es coneix com a planificació “el procés de presa de decisions per assolir un futur desitjat, tenint en compte la situació actual i els factors interns i externs que poden influir en l’assoliment dels objectius marcats”. La planificació permet prevenir problemes en el futur o tenir el temps per a solucionar davant qualsevol contratemps que sorgeixi. Històricament, la immensa majoria d’estudis i anàlisis que han intentat planificar no han tingut massa prèdica i en el millor dels casos han estat tancats en un calaix i oblidats.
Només voldria recordar els excel·lents treballs, com ara el Pla pilot d’Ordino, de Pierre Vellas, el 1961; l’informe Messines, del 1969, sobre el desenvolupament agrícola i forestal d’Andorra i el de Josep Maria Bricall coordinant, el 1974, Estructura i perspectives de l’economia andorrana encomanat per un Gabinet de planificació i coordinació de les Valls d’Andorra adscrit al Consell General i sota la sindicatura de Julià Reig Ribó, el primer i el darrer que crec que ha existit a Andorra.
Els dos primers, per no merèixer (?) no van tenir una publicació i difusió dignes; el segon malgrat ser publicat i de conèixer una segona part (L’economia andorrana al canvi de segle– el 2001) ha quedat en les prestatgeries dels despatxos de Govern i com a molt han vist semirealitzades algunes accions, 25 anys després, que és el termini que necessitem segons en Joan Massa en relació amb els canvis que els andorrans adoptem i si els adoptem.
Si ens acostem als nostres dies, de plans i plans estratègics encomanats per les administracions o entitats privades n’hi ha hagut, però es queden aquí, en plans. Un dels darrers: el Pla de mobilitat de la vall central, encomanat el 2017 i que també dorm en un calaix.
Vist això, podem cloure que total pel cas que els fem no calen més plans ni perdre els diners ni fer perdre el temps a la gent.
Soc una ferma defensora de les polítiques públiques i de la seva avaluació i de la necessitat de comptar amb plans d’equipaments públics per garantir l’accés a la ciutadania, en règim d’igualtat i en les millors condicions, a la cultura, a l’educació, a l’esport, a l’atenció sociosanitària... Uns plans que requereixen el consens amb els comuns i que han d’incorporar les característiques dels equipaments i instal·lacions, així com la previsió d’usos i activitats.
Només amb aquestes eines de “planificació” es podran evitar actuacions del tot improvisades com la idea –sense projecte– d’encabir, sí o sí, l’Arxiu Nacional a l’Hotel Rosaleda perquè algú ha vist molts “forats” per emplenar. Malgrat que s’hagi de respectar un edifici que està protegit i que necessita, a més, un annex, l’emplaçament del qual està massa a prop del riu, fet que l’invalida absolutament com a espai que ha de salvaguardar el nostre patrimoni documental.
Sense planificació seguim sense tenir un destí per a l’edifici de Ràdio Andorra –ara li toca a Turisme–, ni un ús per a l’Hotel Casamanya, a Ordino, que sembla que ara es vol per albergar el ministeri de Medi Ambient, o unes darreres propostes ben improvisades: convertir l’antiga clínica de Santa Coloma en pisos de lloguer accessibles, una zona que pel que sabem està o estava catalogada de risc per la caiguda de blocs i per tan fora de construcció, i la participació, per sorpresa, del Govern en un projecte que ubica un centre de salut mental al Seminari de la Seu d’Urgell, esvaint així les esperances i reivindicacions legítimes de les associacions de familiars de malalts mentals de comptar amb un centre a casa.