El 2014 s’aprovava la modificació de la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra; un text que sacrificava el patrimoni cultural a favor d’interessos particulars. L’aplicació d’aquesta norma ha estat perjudicial per a la conservació dels valors patrimonials associats als monuments. Les limitacions i els condicionants han estat tan importants que, en realitat, no ha estat recomanable aprovar cap instrument de protecció. Les institucions públiques ho sabien, tenien l’opinió dels experts. Sabien que la nova llei no tan sols no garantia la protecció del patrimoni, sinó que també el deixava en clara indefensió i desavantatge enfront la política urbanística. I tot això contravenint els convenis internacionals en matèria de protecció i salvaguarda del patrimoni cultural ratificats per Andorra.

La Llei vigent obvia el precepte constitucional que reconeix la competència que el Govern té en matèria de patrimoni cultural com a òrgan general de l’Estat i de garantir la seva efectivitat, d’acord amb el principi d’igualtat, en tot el territori. L’exercici de la competència per unes i altres administracions no pot comportar buidar de contingut les que estan ja atribuïdes, sinó la seva complementarietat, des de l’aplicació en la seva actuació als principis de col·laboració, coordinació i lleialtat institucional que permetran la seva eficàcia.

Aquest és un text que segrega els béns culturals segons tenen incidència o no urbanística, que fragmenta la visió del patrimoni amb la disminució dels seus nivells de protecció que, al seu torn, s’ha traduït en una gestió menys eficaç i eficient, més complicada i més fràgil.

Ens trobem amb una llei nociva que no respecta el bé que ha de protegir, una llei que hipoteca la salvaguarda del patrimoni cultural. Ara tenim l’oportunitat de retornar a aquest patrimoni la protecció que es mereix, legislant amb respecte, seny i per a l’interès general.