Normalitzar la distopia

Sembla que hi ha una operació de comunicació perquè ens anem acostumant a la idea que la classe treballadora haurà de viure fora d’Andorra.

Tant el mateix cap de Govern com la ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge ens ho etziben cada vegada que en tenen ocasió. Hi ha declaracions amb referència a “dignificar” aquesta idea, per no dir que la volen normalitzar. A base de repetir-ho pretenen que no ens vingui de nou, que ja ho tinguem assumit quan ens toqui.

Potser no havien previst que als territoris veïns no faria cap gràcia aquesta política d’espolsar-se el problema cap enfora. Ni que moltes d’aquestes persones a qui no sortirà a compte viure al país on treballen s’estimaran més treballar en un altre país, el que els ofereixi feina i l’opció d’un habitatge digne. I d’aquestes persones, moltes seran andorranes i, si no ens espavilem a normalitzar –i legalitzar– la doble nacionalitat, ja les veig renunciant a la que menys avantatges aporti en termes socials i laborals.

O potser ho tenen molt ben calculat, que a molts dels que han viscut, treballat i mirat de prosperar aquí els interessarà viure en ciutats i pobles fronterers. Però els nostres governants actuals ja han decidit que viure-hi i gaudir plenament dels serveis d’Andorra no és per a tothom que contribueixi al seu progrés. Només hi tenen dret els “bons patriotes” amb prou poder i capacitat econòmica per permetre’s el privilegi de continuar vivint dins dels nostres límits territorials.

Ens estan preparant una distopia que deixarà enrere les sèries de ficció més pessimistes sobre el futur de la humanitat, i ja ens ho presenten com si fos d’allò més normal. Cal dignificar-ho, diuen. Per donar exemple podrien començar a pensar en una planificació urbanística sostenible, i destinar els recursos necessaris a habitatge preveient-ho als pressupostos de l’Estat en comptes d’improvisar crèdits extraordinaris. O a regular els preus de l’habitatge i establir condicions perquè els pisos buits entrin al mercat de lloguer amb preus assequibles i garanties per als llogaters –i seguretat jurídica per als propietaris. Això sí que seria digne i propi d’un país sobirà.