Ja comencem a sentir les notícies d’inici de les converses per parlar de projectes polítics que puguin sumar de cara a les pròximes comunals. Personalment, he de dir que em sobta la resistència que percebo, via comentaris anònims, a les aliances preelectorals.
Al nostre país, i especialment per a les eleccions comunals, tenim un sistema electoral que no permet els pactes de governabilitat postelectorals. És a dir, encara que només sigui per un vot, la llista més votada a les eleccions dels comuns de cada parròquia surt amb una majoria absoluta sota el braç que li permet desenvolupar íntegrament el seu projecte polític sense requerir els consensos necessaris que hauria hagut de requerir si el nostre sistema electoral fos més representatiu. Des del meu punt de vista, la legitimitat per prendre decisions no pot ser la mateixa si una llista guanya amb el 90% dels sufragis que si guanya amb el 50,01%. No és el mateix que enfront de la llista guanyadora hi hagi una representació del 10% dels electors, que una del 49,99%, sobretot si tenim en compte que ja és poc representatiu un sistema que exclou del procés de decisió dues terceres parts dels ciutadans del nostre país. La conseqüència és, per tant, que la llista guanyadora a un Comú, sigui quina sigui la representació obtinguda, governarà amb majoria absoluta i no li caldrà cercar consensos per a fer-ho, de forma que es relega a les oposicions, que també han estat escollides pels electors, a un paper testimonial i del tot secundari.
Cada vegada, més partits polítics defensem la necessària reforma del sistema electoral per tal que sigui més representatiu. Fixem-nos en les darreres eleccions generals: DA guanya les eleccions amb un 33% del suport a la llista nacional, però obté una majoria absoluta àmplia fruit del resultat a les parròquies on, novament, el sistema majoritari atorga dos escons a la llista guanyadora i cap a la resta, malgrat que el resultat pugui haver estat molt ajustat. Així hem obtingut un Consell que, si analitzem des del vessant proporcional del sistema (la llista nacional), malgrat tenir una representació entorn el 67% dels sufragis, els partits de l’actual oposició no han tingut en cap moment la possibilitat de fer aliances per desbancar l’hegemonia que DA ha mantingut amb un 33% dels vots. I sí, ja sé que els partidaris de mantenir aquest sistema electoral em diran que aquesta és una anàlisi simplista, on altres elements podien haver canviat aquest percentatge, ja els ho compro; però el que sí és segur és que de cap de les maneres DA no ho hauria tingut tan fàcil si haguéssim tingut un sistema electoral més representatiu.
Malgrat que personalment el cregui un sistema electoral injust, per poc representatiu, hem de ser conscients que tenim el sistema electoral que tenim i que, per canviar-lo, cal la mobilització de tots els electors que també el consideren injust. Així que, mentre no s’assoleixi prou representació al Consell General per a canviar la llei electoral, cal que fem els esforços necessaris per mirar de pal·liar aquells efectes que considerem perversos, fruit de la injustícia del sistema.
Si el nostre sistema electoral, especialment el que escull els integrants dels consells dels comuns, no possibilita els pactes postelectorals, aquells que pensem que els projectes polítics equilibrats són els més representatius de la societat plural que tenim, estem condemnats a buscar aliances per concórrer a les eleccions. Això no vol dir que els projectes polítics que integrin aquestes aliances hagin de defensar exactament el mateix (si no ens podríem refondre tots en el mateix partit polític, i no és el cas), però sí que és una oportunitat d’intentar guanyar unes institucions a les quals els convé, ni que sigui per la salut democràtica que ofereix l’alternança política, un canvi.