Mobilitzem-nos

La legislatura passada va transcórrer amb la promesa de resoldre la manca d’habitatge de lloguer, i també l’escalada de preus, amb mesures com la creació de l’Institut Nacional d’Habitatge (INH), entitat que havia de proveir un fons destinat a mitigar la situació. Ara el director mateix de l’INH reconeix que això és impossible per un impediment jurídic.

El programa del Partit Socialdemòcrata, davant la previsible inutilitat de tot plegat, inclou la conversió de l’INH en un observatori que reculli i gestioni les dades sobre els pisos disponibles i estableixi un índex de preus de referència que serveixi per aplicar polítiques destinades a regular els preus, contràriament al que s’està fent ara. Ho acompanya de moltes altres propostes per afrontar la crisi d’accés a un habitatge digne, com les relacionades amb un registre de la propietat que permeti gestionar de manera efectiva la posada en el mercat dels pisos buits. I també les mesures estructurals, tant tributàries com de planificació urbanística i limitació de la inversió estrangera, que serien desitjables per frenar el desgavell actual.

Costa de creure que actituds com la repetició del concepte “preus assequibles” sense aclarir-ne el significat i la ineficàcia d’un organisme com l’INH, per no parlar del nou projecte de llei “d’estímul i estabilitat del mercat de lloguer”, siguin errors provocats per la manca de previsió. Més aviat semblen obeir a una desconnexió absoluta de la realitat i a una manca total de voluntat política. I tampoc no estan exemptes d’un cert cinisme. Per això és totalment comprensible i lloable que la societat s’hi manifesti en contra.

Pretendre que ara, després del fracàs estrepitós de l’INH, tot s’arreglarà a mitjà termini amb un augment esglaonat dels preus per sobre de l’IPC i una retirada progressiva de les pròrrogues, que ens conduirà a la liberalització del mercat, és tan bona idea com intentar apagar un foc tirant-hi gasolina.

Com més dies passin sense un pacte d’Estat per l’habitatge, més temps i diners hi perdrem i més a prop ens trobarem d’una fractura social irreparable.