Aviso a navegants, molt probablement se’m titllarà de mal perdedor amb aquest article. Però a hores d’ara sento ràbia, tristesa, decepció i pena.
En primer lloc, vull donar les gràcies al Pere López, per molts motius, però entre d’altres: per ser valent i agafar les regnes d’un partit que no el volia ningú, treballar amb força i dedicació durant tants anys, fent propostes constructives... tal com jo ho veig, sobretot, es mereix un gran reconeixement que penso que pocs polítics poden tenir: fer un pas al costat quan les coses no han anat bé i assumir una responsabilitat valenta (estant o no d’acord amb la seva decisió). Sento un respecte per la seva trajectòria i el fa ser una persona molt honorable. Molt pocs ho poden dir.
D’altra banda, vull donar l’enhorabona a Demòcrates per Andorra per revalidar la seva majoria absoluta. Ha perdut el PS, ha perdut Concòrdia. Ha perdut la classe treballadora. Ha perdut Andorra. Sí, sí, discurs de mal perdedor...
Els que em coneixeu, ja sabeu que m’agraden els números, m’agraden les estadístiques. Són fets, no menteixen. Per tant, us deixaré unes dades i que vosaltres les interpretareu com vulgueu. Vull deixar clar, també, que soc plenament conscient que no existeix un sistema democràtic perfecte.
Andorra, segons les últimes dades publicades, tenim 81.588 habitants. 29.958 andorrans cridats a votar (36,7% de la població total). D’aquests electors, tenint en compte que el % de la participació ha sigut inferior, només van votar 20.050 persones (24,5% de la població total, 29% dels majors d’edat). Comencem malament. Soc un ferm defensor de la doble nacionalitat, amb condicions estrictes si s’escau, però defensor, al cap i a la fi. Penso sincerament que faria potencialment d’Andorra un país més democràtic, però això és un altre debat.
Aquest diumenge hem viscut, un cop més, la injusta llei electoral que tenim a Andorra. Aquest cop l’hem patit nosaltres al PS, altres vegades DA o altres partits en el passat. Una llei que es va fer amb una Constitució el 1993. Han passat 30 anys i ha passat el temps suficient per adonar-nos que és una llei injusta i antiquada envers la política, però sobretot, envers la població que vota.
M’explico: el 1993, quan s’aprova la Constitució l’última població registrada el 1992 era de 62.000 persones aproximadament, però només unes 10.000 podien votar (7230 persones van votar aquell any). Avui en som 20.000 més, tres vegades més d’andorrans amb dret a vot. En aquell moment les necessitats i casuístiques del país eren probablement molt diferents. Si la població augmenta, i especialment la població amb dret a vot, per què no podria augmentar el nombre de consellers? No dic de forma sistemàtica, però crec que s’hauria de revisar.
Crec que a les eleccions territorials se li hauria de fer un gir. Un gir important. Per contextualitzar situarem els dos extrems territorials. Es fa difícil d’entendre que Canillo, amb 5.000 habitants, dels quals només tenen dret a vot gairebé 1.200 persones (24% de la població de Canillo), tingui els mateixos consellers que Andorra La Vella amb 23.000 habitants, dels quals 8.700 (38% de la població d’Andorra la Vella) amb dret a vot. Sense tenir en compte que només s’hi presenta una llista a la Parròquia de Canillo, parròquia on DA (amb raó) celebra més aviat que hi hagi menys vots en blanc que una altra cosa.
I amb això proposo: amb un mínim de dos consellers per parròquia, potser podria ser interessant que, augmentant el nombre total de consellers al Consell General, hi hagi un nombre proporcional de consellers a la població de cada parròquia. Posem per exemple que per cada x miler d’electors hi hagi dos consellers com a mínim i augmentar segons la població. M’ho invento sense analitzar gaire profundament: Canillo i Ordino 2 consellers, Encamp, La Massana i Sant Julià de Lòria 3 consellers, Escaldes-Engordany 4 consellers i Andorra la Vella 5 consellers. Fent un augment total de 8 consellers més a les territorials, 36 consellers en total.
Un cop ajustats amb paràmetres més exactes i amb estudis de molta més profunditat el nombre de consellers, s’hauria d’establir, un sistema més proporcional d’elecció dels candidats, ja que, no és just, al meu entendre, que de forma exclusiva entri la llista més votada, encara que aquesta hagi guanyat amb una diferència 12 vots, com per exemple el 2019 amb d’Acord a Andorra La Vella. La gent que ha votat Demòcrates, on queda la seva representació al Consell (després es va veure que sí, que tenia representació amb Liberals, però això ho deixem per un altre dia)?
No penso que sigui just que si un partit que ha quedat primer en termes de percentatge, per la divisió de vots del canvi, perquè el projecte no convenç o el motiu que sigui, com ha passat en aquestes eleccions amb resultats tan ajustats com a Encamp, Ordino, Andorra la Vella o Escaldes només hi hagi un únic guanyador.
I amb això introdueixo una altra idea, si la de la proporcionalitat territorial no convenç, Napoleó III, persona important per Andorra, qui ens va permetre adoptar la bandera que coneixem avui el 1866, després de la petició de Guillem d’Areny-Plandolit, va adoptar el que avui es coneix com a “ballotage”, o segona volta, i que altres països han anat adoptant a les seves democràcies. També podria ser una solució a més a més a aplicar a les territorials. Una segona volta per les dues candidatures, si n’hi ha, més votades.
Sovint, tots els polítics de tots els partits, parlem de tan important que és la participació de la ciutadania a les eleccions, tot i que cada cop tinc més clar que alguns els hi convé que no hi hagi gaire participació. Malgrat que aquest any la participació ha baixat lleugerament amb el panorama que tenim a Andorra, hem de ser conscients que a les llistes nacionals, un 58% (si ajuntem vots de Concòrdia, PS i Andorra Endavant) volia un canvi, més enllà de les idees de cada partit. I el que hem obtingut realment, per molt que alguns surtin festejant el resultat, ha sigut un càstig molt dur i insisteixo, per mi, molt injust: majoria absoluta amb només un 32% dels vots a la nacional, o pitjor encara, un 8% del total de la població del país. Això, penso que el que fa és crear una desafecció a la política del país, i això pot ser un problema important, ja ho hem vist a aquestes eleccions, gairebé 10.000 persones (un terç dels electors) no han anat a votar. I d’aquí el títol d’aquest article, inspirat pel gran disc d’Extremoduro, entre Concòrdia, PS i Andorra Endavant hem quedat com una minoria absoluta.
Dit això, no marxaré sense un mea culpa. Al PS, malgrat tenir, amb molta diferència, el millor programa, ens hem equivocat en la lectura d’aquestes eleccions, ens hem equivocat deixant marxar persones que per mi i sense saber que ha passat, eren extremadament importants pel partit i pel seu futur... Personalment, penso que la nostra comunicació ha estat eclipsada per una fantàstica campanya de Concòrdia, a qui vull felicitar i a qui des del principi, personalment intuïa que aconseguiria un resultat destacat. I no, no penso que la responsabilitat recaigui exclusivament sobre el Pere Lopez. Ha sigut responsabilitat de tots els que hem votat en acord les decisions que hem pres al llarg d’aquests últims mesos. Si tot hagués anat bé, ningú estaria criticant els pactes que s’han fet o s’han deixat de fer.
Malauradament, ens esperen 4 anys més de debat estèril al Consell General. Estic convençut que aquest país necessita la socialdemocràcia, més que mai. Les empreses no troben treballadors, perquè Andorra ja no és un país interessant per venir a treballar o senzillament se'ns fa fora. Andorra ja no és un país competitiu. El Xavier Espot, sense cap mirament, va afirmar que hauríem d'acostumar-nos a anar a viure a un altre país que no sigui el nostre i el seu premi ha sigut una majoria absoluta. Andorra no és un país interessant, perquè per pagar 1200€ de lloguer, la gent prefereix marxar a Suïssa a treballar on es guanya 3 vegades més. Andorra té un problema molt greu d'habitatge i qualitat de vida en general i han tornat a quedar-se els que han causat aquest problema. Això sí, Andorra vol ser un país de luxe. I per ara, el que sembla és que el luxe que tindran els que puguin viure a Andorra, és que en el futur, serà el mateix Xavier Espot qui ens vengui un perfum o que Jordi Gallardo ens serveixi un cafè al futur heliport.