El 2009 acabo el meu Bac al Lycée i decideixo seguir el meu camí universitari, amb molta il·lusió. Perquè els nostres pares, els boomers, ens prometien que si estudiàvem tindríem un futur prometedor.
Malauradament, arriba una crisi econòmica. Una crisi que encara avui dia molts continuen patint. Una crisi que ha marcat el futur de molts estudiants d’aquella època. Un futur que en aquell moment no ho sabíem, però que ha sigut força negre. Especialment per a nosaltres, els millennials. I fa poc, amb el 12 d’agost, el Dia mundial de la joventut, ha sortit una sèrie de dades que m’han fet pensar molt en la nostra situació actual, que, spoiler!, és lamentable.
Ho explicaré amb dades per contextualitzar la situació:
-Any 82 a Espanya: salari mitjà: 450€ - preu mitjà d’un habitatge de 70m2: 13.200€.
-2022 a Espanya: salari mitjà: 2.236€ (a Andorra 2.260€) - preu mitjà d’un habitatge de 70m2: 178.570€ (a Andorra 210.000€).
En qüestió de 40 anys hem passat que un habitatge costi unes 30 nòmines a què ens costi unes 80 nòmines (a Andorra, 93 nòmines). A Andorra les dades semblen similars, i fins i tot m’atreveixo a dir que estem pitjor avui dia. Val a dir, que el salari medià (1.750€) a Andorra està lluny del salari mitjà, tot i que no tenim dades dels salaris per edats.
Seguint amb les dades espanyoles, donades pel Javier Gil, activista pel dret a l’habitatge, en menys de 10 anys, el percentatge de menors de 35 anys amb propietats ha passat del 69%, a què només el 36% ho siguin. A més a més, el 73% dels joves no compleix amb els criteris bàsics per fer front a una hipoteca.
El 1997, un lloguer representava el 28% d’un salari mitjà, el 2020, un 67%. A causa de la pujada del lloguer no proporcional als salaris, els joves som més pobres. Els preus desorbitats dels lloguers ens fan perdre poder adquisitiu. Això suposa, si parlem en termes d’economia circular, un empobriment del sector empresarial i, a més a més, que mirem els preus amb lupa i que acabem comprant arreu d’Andorra, encara que la diferència no sigui molt gran.
A Andorra, els darrers 10 anys, els negocis relacionats amb el sector immobiliari s’han multiplicat, literalment, passant de 1.194 a 2.631 establiments relacionats amb activitats immobiliàries i de lloguer. Crec que és una dada molt important, que mostra el problema real de tot plegat: especulació.
Com que els millennials no n’hem tingut prou amb la crisi del 2008, el 2020 ens ha afectat una pandèmia mundial i el 2022 una guerra (la invasió de Rússia a Ucraïna) que ha accelerat una nova crisi que, segons alguns economistes, es preveu més devastadora que la del 2008. A més a més, alguns fins i tot parlen de falta de recursos bàsics.
Amb la inflació actual, al juliol ens trobem amb la taxa més alta dels últims 40 anys, que ha anat afectant les dades anteriors, però que també afectarà l’economia més immediata, ja que els bancs centrals pujaran les quotes actuals de moltes hipoteques. Segurament es duplicaran, pot ser molt perillós per a la classe mitjana (com sempre), pot crear una tensió social molt elevada, i, òbviament, un consum de productes i béns inferior. Tot això desencadenarà en una recessió.
Amb tot plegat, ens trobem amb la natalitat més baixa dels darrers 40 anys a Andorra. I és que, qui pot, amb aquestes condicions, permetre’s tenir un fill? Som la joventut amb la salut mental més afectada segurament de tota la història, tot i que això és més una sensació que una realitat, ja que no es pot quantificar i, d’altra banda, la normalització de la salut mental d’avui no és la mateixa de fa 40 anys. El suïcidi podria ser una de les causes principals de morts no naturals entre els joves (per cert, no tenim cap número de telèfon gratuït específic d’ajuda per aquestes situacions) que, malauradament, els darrers anys s’han duplicat les temptatives a Andorra.
Emilio Ontiveros, economista, deia, de forma molt encertada: «Aquell país que no inverteix i que no cuida a la seva joventut avui està condemnat a créixer molt menys, a generar menys benestar al futur. És l’autolesió més important que l’economia es pot fer, maltractar les condicions econòmiques dels joves».
I amb aquest text vull dir que actualment, i estic segur que una gran majoria dels joves residents a Andorra, ens sentim maltractats pel Govern que tenim, un Govern que no ha lluitat per què les condicions de la nostra joventut siguin bones, un Govern que com ja he dit en un article anterior, ens està fent fora del país. Hem volgut seguir les tendències veïnes, que com un càncer, ha fet metàstasi al nostre país, deixant que els especuladors estrangers, a qui hem regalat amb un llacet el nostre país, ajudin a que el sector immobiliari sigui la primera preocupació de la població des de fa ja massa anys. Amb un partit que governa des del 2011, precisament en un moment de crisi econòmica, no ha tingut mai la voluntat de crear polítiques d’habitatge. Ara, ja massa tard, comencem a veure que ha estat un greu error. Que no som un país atractiu pels temporers, no som un país atractiu per venir a treballar al sector de l’hostaleria, la construcció o fins i tot la banca (que viu ancorada als anys 2000).
Andorra, que podria ser un país pioner per a les joventuts residents i un país atractiu per a les joventuts estrangeres per la mà d’obra que tant ens falta, allunyat de les realitats dels països veïns, amb la qualitat de vida que sempre ha caracteritzat Andorra, amb una seguretat envejable a escala mundial, una seguretat social amb molt bones qualitats, i podria seguir amb un llarg etcètera de coses bones que tenim, però en aquest moment, si no corregim les que fan tant de mal, no servirà de res tenir-ne de bones, si no les podem gaudir, si hem de marxar.
(El Periòdic d'Andorra, 18 d'agost del 2022)