Ja ho hem dit més d’un cop. Ens hauríem d’alinear amb els països del nostre entorn i començar a veure els animals de companyia com a éssers sensibles, subjectes amb drets, i no com a objectes o coses que posseïm. La convivència amb un animal és beneficiosa per a les persones que viuen soles, la gent gran i les famílies en general. Ajuden a trobar un equilibri que no sempre és possible amb l’estil de vida estressant de la nostra societat i aporten energia positiva per superar els problemes de sedentarisme i salut mental.
Les polítiques que s’apliquen ara i aquí en relació amb la tinença de gossos o altres animals de companyia són coercitives i de càstig. Si afegim la taxa de tinença i el registre d’ADN que han acordat la majoria de les administracions a les dificultats d’accés a l’habitatge per motius econòmics, tenim el còctel perfecte per amargar la vida a moltes persones i famílies. Cada vegada hi ha més casos d’abandonament forçós a la gossera perquè la gent no es pot fer càrrec d’un animal quan se li acaba el contracte de lloguer i necessita un nou habitatge.
Hi ha maneres més positives d’afavorir el benestar i la convivència, començant per oferir més formació i informació. Les campanyes que s’organitzen no comuniquen bé el missatge o no l’expliquen amb claredat. Fins ara no hem sabut que la taxa de tinença, els comuns que l’apliquen, la cobren per defecte i després les persones exemptes (gent gran, persones amb discapacitat o que adopten gossos abandonats...) ho han de demostrar amb la documentació corresponent. O que uns comuns la bonifiquen per uns supòsits i els altres per uns altres. Tampoc no s’ha informat prou del funcionament previst per al registre d’ADN: quina inversió de recursos públics ha representat? Es compararà amb el registre d’animals de companyia per saber qui s’hi ha inscrit o es confiarà que tothom, gent responsable i gent incívica, vagi al Comú a buscar l’imprès i porti el gos al veterinari perquè gestioni la mostra? Per què els veterinaris no hi estan d’acord?
La formació per a la tinença de gossos potencialment perillosos també ha començat malament. Sembla que les empreses especialitzades en educació canina han rebut poques inscripcions, perquè és car i els terminis d’adopció s’allarguen, de manera que al final molts decideixen adoptar animals d’altres races. Només cal visitar la web de l’associació GosSOS, que s’encarrega amb molt d’encert de la gossera oficial, per veure que molts animals abandonats són d’aquestes races que es consideren potencialment perilloses, però és molt probable que els seus antics amos no estiguessin capacitats per cuidar-se’n, o que tinguessin un problema com el que hem exposat abans.
Els recursos públics s’haurien de destinar a gestionar aquesta formació, o fins i tot altres cursos destinats a qui vulgui tenir un gos, de qualsevol raça, per informar del que comporta. I no cal dir que la formació hauria de ser gratuïta o a un preu simbòlic. Potser es podria encarregar als banders que la duguessin a terme des del principi o coordinar-ho bé amb els serveis d’ensinistrament i educació canina de manera que l’Administració n’assumís més part del cost.
Una altra mesura per cobrir les necessitats de la població i afavorir la convivència, i que cal reclamar sobretot ara que hi ha taxes, seria millorar les instal·lacions destinades als gossos i fer nous equipaments per al passeig, el joc i la socialització. No hi ha dubte que necessitem un model de societat més ecològic i sostenible. Això també inclou protegir les espècies amb les quals compartim el medi i respectar els drets de tots els éssers sensibles.