Menors en risc

La setmana passada l’àrea d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, del ministeri d’Afers Socials, Joventut i Igualtat, publicava les dades sobre el nombre de menors en situació de risc, que són més de 300. Els mitjans de comunicació també es feien ressò dels tipus de situació, les franges d’edat o l’evolució estadística de les dades respecte d’anys anteriors.

La informació sobre les mesures aplicades destacava l’augment de casos derivats al centre d’acolliment d’infants i també el nombre de menors atesos en centres terapèutics de fora d’Andorra, que l’any passat van ser un 75% més que el 2021.

Però no vull insistir en les dades, perquè si tenen un efecte és el de predisposar-nos a la indiferència. Es baten rècords de negligència en la cura i atenció dels infants i adolescents i només veiem una xifra de casos o un percentatge, informació quantificable i comparable. Aquest tipus de missatge, numèric i impersonal, ens deshumanitza, perquè les males notícies es converteixen en un costum i aprenem a ignorar-les o oblidar-les de manera que no ens afectin emocionalment. La crua realitat és que cada cop hi ha més famílies en una situació de precarietat i desesperació al nostre país.

Hi ha dos models de gestió política d’aquest context social. Un d’aquests models provoca, per acció o per omissió, l’augment de la desigualtat econòmica i social, deixant que qüestions com l’accés a l’habitatge, per exemple, es converteixin en un negoci en comptes de ser un dret constitucional garantit. L’altra opció s’orienta a prevenir i reduir la desigualtat amb un sistema fiscal just, en què cadascú contribueixi en funció de les seves possibilitats, tal com estableix la Constitució. Aquesta opció podria garantir l’accés d’una gran part de població de classe mitjana i treballadora a un habitatge digne, a la sanitat, l’educació, l’ensenyament superior o la cultura.

Posada a triar, em quedo amb el segon. Sabem que no serà fàcil aplicar-lo a Andorra ni arribarà aviat, però haurem de persistir per arribar a aquest objectiu i no deixar enrere ni la gent jove ni cap col·lectiu vulne­rable.