L'etern problema: dades

Sincerament, he arribat a un punt que el meu desconcert és majúscul. La dificultat en aquest país de tractar dades perquè, precisament, no n’hi ha. Una dificultat resultant, semblaria, de l’existència d’una llei, la de protecció de dades, constrenyent que impossibilita l’obtenció de dades que les diferents administracions públiques tenen. Una legislació que, malgrat que reprodueix la normativa europea, no sembla tenir els mateixos efectes atenent la quantitat i qualitat de les dades existents en els països europeus. Potser és la seva interpretació el que dificulta el tractament de les dades malgrat l’existència de procediments (anonimització i pseudonimització) perquè no sigui possible identificar una persona. No tenim les dades relacionades amb els estudis que els nostres alumnes cursen i finalitzen en universitats estrangeres. Tampoc les dades per elaborar un índex de preus de referència que ens permetria conèixer una estimació del preu mitjà del metre quadrat de lloguer d’un habitatge ubicat en una zona i amb unes característiques definides. No tenim projeccions en matèria d’habitatge ni dades fefaents del nombre d’habitatges buits. No coneixem les dades mínimes de les nostres fundacions quan en els països del nostre entorn són d’accés públic. El Govern es justifica dient que hi ha problemes a l’hora de compartir informació malgrat un Codi de l’Administració que compel·leix les administracions públiques a compartir dades i possibilitar l’intercanvi d’informació i coneixement. Les administracions públiques estan obligades a cedir-les, evidentment, d’acord amb les condicions i les garanties establertes en la legislació de protecció de dades personals. Què passa? És un manca absoluta d’interès, de mitjans o de voluntat de servei? Quan, a més, portem invertits més de 360.000 € en la governança, la qualitat i la interoperabilitat d’unes dades que continuen sent, en bona part, inexistents.