Segurament una bona part, si no la totalitat de la població, està d’acord que els representants polítics han de tenir un comportament i una actitud exemplars en la vida pública, i encara més si exerceixen càrrecs d’alta responsabilitat. Sense que això comporti, és clar, cap obstacle per a la llibertat personal. No es tracta de criminalitzar la manera de vestir-se o pentinar-se, de sortir, riure, ballar o passar-s’ho bé. Tampoc no vull dir que els alts càrrecs s’hagin de congelar el salari en època d’inflació desbocada només perquè és any d’eleccions –prou justos són els sous dels mandataris andorrans, que més aviat dissuadeixen moltes persones ben capacitades i preparades de dedicar-se a la política.
El que vull dir té més relació amb la capacitat de fer una bona gestió del pressupost públic i de tenir empatia amb la població. A la coalició de dretes que actualment tenim al Govern i a la majoria del Consell General, els agrada presentar-se com els veritables patriotes i diferenciar-se així dels que presumptament no ho són tant. Més enllà de ser membres del Govern o consellers, se’ns identifiquen com a “bons andorrans”, davant dels representants de l’oposició, que quan fan la feina són titllats de criticaires, rondinaires, catastrofistes o poc patriotes.
La veritable idea del patriotisme, però, hauria de cercar un model de pàtria o de país que tendeixi al benestar social i la sostenibilitat ambiental, cultural i identitària. Un model que es proposi reduir les desigualtats econòmiques i de qualsevol altra mena mitjançant un sistema tributari just, progressiu i redistributiu. I aquest és el model socialdemòcrata.
Pel que fa al sistema tributari, convindrem que l’actitud adequada és complir el deure que tenim, ja sigui com a assalariats, com a persones que treballen per compte propi, empresaris, propietaris o participants en societats, de contribuir al pressupost de l’Estat amb els impostos que ens toca aportar, perquè això és el que ha de permetre el funcionament dels serveis sanitaris, l’educació, l’accés a l’habitatge, els serveis socials, la cultura, la protecció de la llengua, i tantes altres qüestions que depenen d’una bona gestió pressupostària. El que fins ara era màxim responsable del ministeri que se n’encarrega ens ha fallat en aquest sentit. L’honora haver dimitit amb celeritat un cop publicada la informació a la premsa, que ha destapat el frau fiscal comès des del primer any d’aquesta legislatura –no sabem què hauria passat si l’expedient a la seva empresa s’hagués resolt discretament. Per molt menys han hagut de plegar molts alts càrrecs en països del nostre entorn, sense ser ministres de Finances.
Això sí, ha quedat desmuntat el fals mite de Demòcrates per Andorra, perquè qui d’entrada no contribueix a l’interès general no pot donar lliçons de patriotisme. Queda clar que DA no creu gaire en aquest sistema tal com l’entenem i potser ni tan sols té un projecte clar. En temps de dificultats econòmiques per a una gran part de la població, encara que no es vulgui reconèixer que ens cal un canvi, l’exemplaritat és més necessària que mai. Cal governar respectant les regles del joc, amb responsabilitat i sentit d’Estat, amb previsió i empatia amb tota la població –i no només amb els votants.
Ens hi juguem la confiança de la societat en la classe política i la seva voluntat de participar democràticament en la vida pública, no només a l’hora de votar per l’opció que s’adeqüi a les seves expectatives i conviccions, sinó també per tirar endavant el país amb el seu esforç.