No sé si coneixíeu el mindfullness. És una eina que sovint utilitzo com a psicòloga. Es tracta d’estar present en l’aquí i l’ara. Quan vaig decidir escriure aquest article vaig pensar que podria ser molt apropiat utilitzar-lo per descriure el que veia, sentia i escoltava caminant pels carrers d’Encamp i parlant amb les persones que hi resideixen.
Una altra eina que s’utilitza molt en psicologia és el treball de les expectatives. Si són massa elevades, sovint deriven en frustració i cal marcar fites assolibles per anar creixent de manera progressiva. Per acabar, és important no deixar de banda la il·lusió, el motor que ens ajuda a enfrontar-nos als problemes amb motivació i amb una mirada optimista envers el futur.
Doncs passejant amb aquesta mirada conscient, atenta al que passava al meu voltant, he vist pàrquings amb el llum encès de complet, cotxes saltant-se els passos de vianants i circulant per sobre de la velocitat permesa, vehicles de tota mena en doble fila, parats en llocs on està prohibit. He vist terrasses que a primer cop d’ull són molt agradables, però que no són aptes perquè els nens puguin jugar-hi lliurement sense perill de ser atropellats. He vist carrers bruts i asfalt en mal estat, parquímetres i cotxes multats en veïnats on és innecessària la rotació de vehicles, i manca de llocs per aparcar on realment es necessiten.
També he sentit com es parla d’Encamp, de com s’ha convertit en una ciutat dormitori on anar a viure si busques un pis econòmicament més accessible a causa del fet que li manquen atractius i ningú hi vol venir si no és per necessitat. Comentaris que queden molt lluny del que la nostra parròquia havia estat en un altre moment, comentaris que fan mal quan estimes Encamp i la teva expectativa és que torni a brillar com es mereix.
Somio en un Encamp verd, amb pàrquings soterrats i espais amplis per passejar. Un Encamp amb una rentada de cara, amb façanes netes i reformades. Un Encamp afable amb els gossos, que no els prohibeixi l’accés als pocs llocs on poden gaudir d’una caminada amb els seus humans. Somio terrasses amples, sense accés per als vehicles de motor i on es respecti els vianants i es promogui l’accessibilitat a tothom. Somio amb comerços pròspers i noves atraccions que facin d’Encamp un lloc que els turistes vulguin visitar. Somio amb un retrobament amb l’ambient de poble, on els ciutadans i ciutadanes es coneguin perquè hi fan vida i no els cal marxar cap a altres parròquies en les seves estones de lleure. Somio amb una atenció personalitzada al ciutadà, a la gent gran, als infants. Un Encamp que tingui cura de tothom per igual. Un Encamp acollidor.
Aquestes són les meves expectatives i estic convençuda que són assolibles. Potser és perquè encara soc molt nova en temes de política i la il·lusió de donar-li una nova vida a Encamp es troba en un procés continuat de creixement, però crec que és possible i vull contagiar a qui em llegeixi d’aquesta il·lusió. Sincerament, crec que hi ha maneres d’aconseguir-ho i que els diners públics no s’han d’invertir en grans obres milionàries que requereixen anys d’espera. Crec que calen canvis immediats i que aquests canvis són possibles. Crec en escoltar el poble i donar respostes a curt termini i estic convençuda que l’èxit s’assoleix parant atenció als petits detalls. Cada dia que passa em sorgeixen noves idees, nous projectes, nous somnis, noves possibilitats i la meva única frustració seria no tenir l’oportunitat de participar activament d’aquest somni.