Habitatge: tebior i mercat

Les darreres setmanes hem conegut novetats sobre el problema de l’habitatge. En primer lloc, i fruit de la darrera reunió de la Taula Nacional de l’Habitatge, se’ns va donar a conèixer que el Govern té intenció d’incrementar el llindar d’augment màxim dels lloguers en un 10%. Aquesta mesura la durien a terme via la propera llei de mesures urgents en matèria d’arrendament de finques urbanes. En segon lloc s’han comunicat els darrers resultats dels indicadors estadístics relatius a habitatge. Sabem que s’estima que hi ha 8.500 habitatges buits i que el nombre de transaccions immobiliàries i de projectes d’obra nova creix superant nivells previs a la pandèmia -em remeto a la nota informativa del Departament d’Estadística 30/07/2021-.

La primera notícia evidencia allò que veníem dient en seu parlamentària: la política del Govern és tèbia i pobra. L’única mesura que ha funcionat en la contenció de preus perd poc a poc ambició. Govern és conscient que el problema d’accés a l’habitatge és manifest, permetre l’augment indiscriminat dels lloguers duu a una crisi social sense precedents en el període constitucional, i crisi social és crisi política. Alhora capitula davant les exigències de la propietat i permet un lleuger augment per acomplir les seves demandes. Sobre el paper un 10% és un lleuger augment; depèn en quina butxaca l’augment es multiplica. En lloc d’establir barems o trams sobre les rendes dels llogaters aposten per una solució d’escombra, cega. També parlen de condicionar l’augment a l’extensió del contracte d’arrendament per cinc anys. Nosaltres ja vàrem proposar, tant al programa electoral com a les successives lleis de mesures urgents, l’establiment de pròrrogues en els preus per un termini equivalent al contracte en vigor. Evitant l’aplicació d’aquesta mesura s’ha perdut el temps i s’han erosionat els interessos de llogaters i propietaris. No cal dir que tota solució al problema de l’accés a l’habitatge aquest Govern la confia al mercat. 

El mercat immobiliari sí que és saludable. El sector aguanta i es construeix com feia anys que no ho vèiem -temo que després d’aquesta onada el territori urbà no construït es trobarà sota mínims, arribant a una saturació anunciada-. Les mesures liberalitzadores de les condicions de construcció -excepcions en l’habitabilitat i en la cessió obligatòria- han servit per contribuir a la fúria de l’obra nova i la reforma. Tot sota el dogma de més oferta és igual a abaratiment de l’habitatge. Res més allunyat de la realitat. Quan es parteix de dogmes reduccionistes passen aquestes coses. El mercat del lloguer de luxe i del lloguer destinat a la classe mitjana-alta puja mercès a unes mesures preses sota l’empara de solucionar el problema d’accés a l’habitatge. Més mercat és igual a encariment. Mentre no es comprenguin els contorns de la realitat immediata no es comprendrà res. Superar aquesta situació passa per exigir al Govern una política real de l’habitatge en favor de les majories socials d’aquest país.