La imatge de tots els col·legis professionals sanitaris fent front comú contra l’aprovació per part del Govern de la Cartera de serveis i productes sanitaris escenifica la manera de fer de l’executiu i la seva incapacitat d’arribar a acords i consensos amplis. Des de la modificació, el 2009, de la llei general de sanitat era preceptiu l’elaboració d’una norma per regular l’exercici de les professions sanitàries i de la cartera de serveis. La primera, una llei per regular els aspectes bàsics de l’exercici de les professions sanitàries, l’estructura general de la formació dels professionals i la seva participació en la planificació i l’ordenació de les professions sanitàries. La segona, el conjunt dels actes, dels productes i de les prestacions oferts a la població en matèria de salut.

La llei resulta que ja no tindrà l’estructura ni el contingut pactat d’un bon començament, ja que les especificitats de cada especialitat s’integraran a mode d’annex. La cartera de serveis ha anat més enllà de ser una nomenclatura de malalties, processos i procediments per millorar l’eficàcia del sistema, ja que introdueix elements que modifiquen l’actual sistema sanitari limitant l’exercici de la professió mèdica i que entraria en contradicció amb la Llei general de sanitat i amb la Llei de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i desvesteix de competències el metge referent, figura “clau” per a ordenar el sistema sanitari per fer-lo més eficient i eficaç.

Una llei que, més enllà del marc de la seva redacció, l’acord amb la Unió Europea ha d’establir els mecanismes que permetin fer efectius els drets de la ciutadania respecte a les prestacions sanitàries i la planificació adequada dels recursos humans del sistema de salut.

La malfiança del sector sanitari vers aquesta norma està justificada, ja que si el procés es culmina de la mateixa manera que ho ha fet la cartera de serveis, la polèmica torna a estar servida.