Excés de rebequeria

A cal demòcrata hi ha una tendència general a la rebequeria o el victimisme excessius quan l’oposició els qüestiona l’acció política. Sembla que la presència continuada al Govern i en diversos comuns han fet estralls: els ha fet oblidar que l’oposició té una feina de control sobre les seves decisions tant als consells de comú com al Consell General. Fins i tot semblen ignorar els pilars de la democràcia, ells que s’autoanomenen demòcrates: la transparència, el rendiment de comptes davant de l’electorat o el deure de respondre les preguntes de control són destorbs que els molesten profundament.

El consell de comú d’Encamp del 24 d’abril en va ser un bon exemple. En l’apartat de precs i preguntes de l’oposició, la cònsol es va mostrar visiblement aïrada i la seva intervenció va ser més un desplegament de ràbia i amenaces que una resposta raonada. Com en altres ocasions, no se sentia al·ludida pel que li demanaven. En comptes d’aclarir com es meritaria el període de prova en el cas del nou cap d’Infraestructures i Manteniment, nomenat director en el mateix consell de comú, va proferir amenaces i preguntes a la minoria, que no vam tenir cap inconvenient a respondre perquè no havíem vist mai res semblant al cas en qüestió, tot i que ella el trobava assimilable a altres funcionaris que s’havien guanyat el lloc per mèrits propis. Encara no sabem a què es referia quan, finalment i amb la boca petita, va dir que el període de prova quedaria “en suspens”. Potser es tracta d’una interpretació lliure de la Llei de la funció pública i l’Ordinació de la funció pública del comú d’Encamp.

Com vam dir en el mateix consell, no tenim cap intenció d’assenyalar ningú pel fet d’incorporar-se al comú amb un càrrec de confiança, això és perfectament legítim i compatible amb l’exercici de la política en una altra institució. Ara bé, demanem explicacions al lloc que pertoca, que és on s’ha de desenvolupar el debat polític, si veiem un tracte de favor, perquè sabem que la resta del personal no ho té tan fàcil ni per consolidar el lloc de treball ni per percebre un complement. És vox populi que no tots els funcionaris del comú d’Encamp reben el mateix tracte. Les recompenses i els menyspreus van en funció de l’adscripció política més que del treball i els resultats, i el fet que no hi hagi un sindicat des de fa anys no és un símptoma de benestar laboral, sinó de la por de represàlies.

Però aquesta actitud de la majoria no és exclusiva d’Encamp: al Consell General també en tenim mostres habituals. Molt sovint sembla que, en l’àmbit nacional, es fan els ofesos els que haurien de respondre d’accions de govern qüestionables. En canvi, els consellers generals de l’oposició, que procuren fer la seva tasca amb diligència i rigor perquè, malgrat que estan en minoria, representen una part més gran de l’electorat, són assenyalats i escridassats.

No és cap casualitat i respon a una estratègia. Quan no hi ha arguments ferms ni raonables, la millor defensa és un bon atac.