El 6 de gener passat vaig publicar a Facebook: “Greu insurrecció als EUA. Defensem la democràcia contra el feixisme.”
Un lector que anomenaré posem que per un nom a l’atzar, com Eduard, per respectar la confidencialitat, i que deu tenir com a esport preferit l’esgrima i com a pràctica mental la polèmica, em va fer el comentari següent: “Gran despropòsit, autoritarisme, mal perdedor, antidemòcrata... Posa-li el nom que vulguis, però és que alguns teniu una mania d’anomenar les coses que no us agraden [a ell li deuen agradar] feixisme! No t’enfadis però hauries de repassar els manuals de politologia i emprar el concepte feixisme amb cura i precisió!”
Irònicament li vaig contestar: “Gràcies, professor.” I la seva resposta va ser antològica: “Professor de res, Evaristo, no cal tenir titulacions acadèmiques per dir el que he dit. Però la teva resposta és patètica i pueril, i no t’hi reconec en la mateixa perquè et penso una mica més intel·ligent. En tot cas, medita (si vols), i respon adequadament (si vols) i demostra’m (si pots) la teva afirmació! Au, tu mateix!”
I vaig respondre: “És que el teu comentari és totalment una lliçó. Ho agraeixo”. Aquesta persona a qui anomenaré Eduard finalitza amb un “Descansa, és tard”.
Per l’exsecretària d’Estat nord-americana Madeleine Albright, “el feixisme no és una ideologia, és un procés per prendre el poder”, i el tret definitiu és que el líder estigui disposat a fer servir la violència per mantenir-s’hi.
El politòleg Robert O. Paxton resumeix que “es pot definir el feixisme com una forma de conducta política caracteritzada per una preocupació obsessiva per la decadència de la comunitat, la seva humiliació o victimització i per cultes compensatoris d’unitat, energia i puresa”.
El feixisme, indica l’historiador i professor a la New School novaiorquesa Federico Finchelstein, postulava un orde totalitari que va produir formes radicals de violència i genocidi i, com a resultat de la seva derrota, el populisme intenta des de la postguerra reformar i modular el llegat feixista en clau democràtica.
Feixisme és el nom que rep un sistema sociopolític nacionalista, militarista i de caràcter totalitari, el qual va sorgir a Itàlia l’any 1921 sota el lideratge de Benito Mussolini, i va culminar l’any 1945 amb la fi de la Segona Guerra Mundial. Per extensió, s’usa el terme feixista a les tendències polítiques que posen en pràctica algunes de les característiques pròpies del feixisme.
Entre les principals característiques del feixisme es poden esmentar les següents:
-Nacionalisme
-Oposició al capitalisme i al comunisme
-Corporativisme
-Racisme
-Personalisme
-Autoritarisme
-Militarisme
-Totalitarisme
-Il·legalització de l’oposició
-Control dels mitjans de comunicació i de l’educació
Quina d’aquestes característiques no té Trump?
Potser el meu conegut Eduard el que no vol és haver de reconèixer que el principal problema quan no es vol veure l’avenç del feixisme és perquè s’ha de triar si ens rendim o hi lluitem. I és que és molt còmode l’equidistància entre “ni radicals de dretes, feixistes, ni d’esquerres” quan els qui han assaltat el Capitoli són els qui són, no els del Black Live Matters, per entendre’ns. I anant més a prop, per què té clar que no li agrada ni Marine Le Pen ni Melenchon però elegiria el primer perquè... total, què pot passar? El mateix que van pensar els conservadors benpensants de l’Alemanya nazi el 1933, millor els nazis que els rojos. Total, què pot passar, devien pensar els Eduards de l’època?
I per concloure, li diré a l’Eduard: “El secret de la saviesa, del poder i del coneixement és la humilitat.” (Ernest Hemingway).