Entre poc i massa

Dimecres passat, 17 de novembre, em pertocava participar en la reunió del PS+Independents d’Encamp amb el Comitè Executiu per partida triple: com a coordinadora del Comitè Local, com a vocal de l’Executiu i sobretot com a encampadana.

L’ordre del dia era intens: el projecte del nou parc del Prat Gran; la remodelació de Prada de Moles perquè sigui el camp del Futbol Club Andorra; la propera reforma del Complex Esportiu i Sociocultural, que s’ampliarà amb un nou gimnàs, i encara van anar sortint altres qüestions que sempre hi ha sobre la taula: Saetde, el Pas de la Casa i el greuge entre el que aporta al país i la negligència de comuns i governs successius que no el tenen en compte.

Sempre es pot veure el costat positiu de les coses, i en aquest cas va ser trobar-nos per parlar de la nostra parròquia i el nostre país. És bo i encoratjador que hi hagi projectes a punt d’acomplir-se. ­Repetides vegades i des de moltes tribunes (­­­­­­des dels programes electorals fins a l’activitat que desenvolupen els nostres representants al Comú, passant per declaracions als mitjans de comunicació o missatges a les xarxes socials) hem reclamat inversions com les que estan a punt de dur-se a terme.

Estem molt d’acord que cal un nou gimnàs perquè els socis i les sòcies del Complex hi fem activitat física amb més ventilació, llum natural i equipaments millors. De fet, ho portàvem al programa. Després de la desaparició del parc, convocar un concurs d’idees i exposar els projectes al Complex perquè la població votés els que més li agradessin, van ser bones iniciatives. L’oportunitat que Prada de Moles sigui un camp de primera categoria no només complau els amants del futbol, sinó que també pot beneficiar les empreses d’Encamp i Andorra en general. Sembla evident que no es pot deixar escapar.

Però l’estat d’abandonament de moltes zones i carrers després de deu anys de manca de manteniment i embelliment hauria de ser la prioritat. Cal invertir-hi i així ho demanem des de fa temps, perquè la gestió pública s’ha de fer pensant més en les necessitats de les persones que en l’estalvi.

Ara ens preocupa la tendència del Comú a precipitar-se cap a l’extrem oposat. No se sap si per un mecanisme pendular que va de l’apatia a la temeritat, o per un efecte imitador del Comú de la capital –sense poder presumir, nosaltres, del millor mercat de Nadal al sud d’Europa–, el parc costarà més del doble del que s’havia previst, que d’entrada eren quatre milions d’euros. El gimnàs, prop de dos milions més. I el camp de futbol, que ha sortit a concurs en règim de concessió, sembla que també ens costarà uns quants milions més, i es convertirà en una hipoteca a seixanta anys que arrossegaran les generacions futures. Potser aquests sobrecostos desmesurats entren dins d’una gestió ben rigorosa amb el compliment de la Llei de contractació pública i el Codi de l’Administració, però la població té dret a la informació i la transparència.

Un dels pilars de la democràcia és la rendició de comptes dels governants en l’exercici del poder públic, i cal que actuïn d’acord amb aquest principi en lloc de preocupar-se pels ciutadans només el dia de les eleccions (i pels que no poden votar, que són majoria, ni això).