Ens volen fora d’Andorra

El 2009 vaig decidir marxar a Barcelona a estudiar, com la majoria d’andorrans que volem continuar els estudis. Aviat farà quatre anys que he tornat a casa, amb l’esperança de tenir un creixement al meu país i aportar el màxim per fer créixer Andorra. Molt lluny de la realitat. Des que vaig arribar, no he vist una altra cosa que els lloguers enfilar-se sense parar, sense que ningú pari els peus. Això si, els salaris, no han crescut en proporció. Els últims mesos hem vist pràcticament cada dia, notícies o articles relacionats amb la pèrdua de qualitat de vida a Andorra. Que si els sindicats demanen limitar els preus dels lloguers, que si els propietaris del Clot d’Emprivat volen construir més torres de pisos de luxe, que si els salaris són molt baixos, que si la benzina és més barata a Espanya que a Andorra (qui ho hagués dit això), que si ens prometen que el 2022 no es tocarà el preu de la llum i ens la pugen un 20%... Fins a la recent mesura urgent del Govern, el salari mínim era superior a Espanya, malgrat que es queda lluny del 60% del salari mitjà (1.350 euros) promès per DA al seu programa electoral (i recomanat a la carta social europea). Tot això, era previsible, amb la pandèmia s’ha accelerat. I que ha fet el nostre Govern en tres anys? Com diria Ferran Costa: «res de res».

De forma constant, veiem notícies de diversos sectors empresarials que es queixen perquè no troben personal, però és clar, després fas una entrevista a una empresa d’autobusos important al país per una posició de responsable de reserves (amb formació i experiència) amb cinc persones a càrrec i torns rotatius de les 08.00 a les 20.00 hores cada dia de l’any (40 hores setmanals) i t’ofereixen 1.500 euros. Què deuen cobrar els col·laboradors? Com paguen el lloguer?
Després, que si la natalitat al país és de les més baixes de la història i d’Europa. Realment ens sorprèn?

L’octubre del 2019, en aquest mateix periòdic, vaig escriure un article on proposava l’alliberació dels pisos buits, que en aquell moment encara no se sabia quants n’hi havia. Com pot ser que encara insistim a construir nous habitatges? No necessitem nous habitatges! El 2009, la població d’Andorra era de gairebé 85.000 persones (6.000 persones més). Els pisos hi són. El que necessitem són polítiques específiques d’alliberació de pisos buits. Era obvi que hi havia molts pisos buits: en tenim més de 6.000.

La gent s’està cansant de tot plegat. L’1 de maig, la població va sortir al carrer a dir prou. Prou d’aquesta sagnada constant a la població de classe mitjana, però sobretot baixa. Ens estan fent fora del país, fent-nos buscar opcions per viure a fora. Pagant-nos salaris miserables que no s’ajusten a la realitat. Jo hi estic plenament a favor de buscar població amb diners per Andorra. Això si, després ja li demanareu als rics o als youtubers que us serveixin un cafè!