Fa unes setmanes que el meu company conseller general Jordi Font reflexionava, en aquest mateix mitjà, sobre les “anomalies” institucionals i la manca de fermesa per posar les coses al seu lloc en el marc constitucional de què ens hem dotat. Vagi per endavant que la reflexió que comparteixo amb vostès és meva i que no ha estat tractada encara amb el meu partit.

Els grups parlamentaris que donen suport al Govern han tramitat al Consell General una proposició de llei qualificada de protecció civil que em genera certa inquietud i no precisament perquè no sigui una llei llargament reivindicada (el 1984 el Consell General va aprovar una llei que mai entraria en vigor) sinó perquè és una llei extremadament tècnica que és més propi que la presenti Govern i després perquè recupera –finalment– la figura del sometent.

El sometent és una “institució de tradició secular a Andorra que tenia, sota la dependència dels veguers i dels batlles, per funció fonamental la conservació i garantia de la pau i ordre públics, evitar la comissió de delictes i de la persecució i detenció dels delinqüents i malfactors”, segons el Decret dels veguers del 31 d’octubre del 1984 que la regulava. Era un cos armat no professional. La mobilització es feia per mitjà del cònsol major de cada parròquia, i en la seva absència, pel consol menor, i si aquest també està absent, per ordre directe del capità o deseners. 
A diferència d’altres contrades, a Andorra el sometent no ha estat dissolt, ni desarmat ni reduït a una simple agrupació civil. Són d’aquestes coses tan nostrades i que va ser recollida, com un afegitó, a la Llei de competències comunals. I tots tan contents.

Ara, trenta-cinc anys després de la darrera vegada que es va mobilitzar aquesta figura, es planteja recuperar-la i a més amb les mateixes atribucions donades per un Decret dels veguers que, per no ser, ni és constitucional?
No podem recuperar la mateixa figura, no té res a veure amb les necessitats que la societat té en matèria de protecció civil. No entenc per què si no ha de respondre al mateix concepte, alguns s’entossudeixen a mantenir-la. La llei ja preveu la col·laboració ciutadana amb la figura del voluntariat de protecció civil.

Les administracions han d’apostar per donar una resposta professional i tècnica i com apuntava assenyadament l’actual director de Protecció civil, “en certes emergències potser necessitem més suport” però en lloc de recuperar el sometent seria més interessant “establir una sèrie d’acords amb grups professionals de regions veïnes”. Caldrà, però, esperar a conèixer el criteri de Govern per veure com es valora finalment aquesta proposta.

Ningú posa en dubte que com a país ens cal una llei de protecció civil, un instrument de la política de seguretat pública, un servei públic que protegeixi les persones i els béns garantint la resposta adequada als diferents tipus d’emergències originades per causes naturals o derivades de l’acció humana, accidental o intencionada, però reactivar el sometent, és més que discutible, i en la seva fórmula tradicional, totalment inadmissible. S’ha d’establir el marc institucional adequat per posar en funcionament el sistema de protecció civil, és a dir l’ordenació, planificació, coordinació dels diferents serveis públics, ja existents, relacionats amb l’emergència que es tracta d’afrontar. 
Deixem-nos d’anacronismes històrics, de figures que tenien la seva raó de ser en el passat però que han esdevingut obsoletes i posem-nos a treballar per tenir un sistema de protecció de la ciutadania d’acord amb els nostres temps dotant els nostres serveis públics dels recursos necessaris per fer front a les emergències i les catàstrofes.