Ja fa temps, massa, que parlem i donem tombs a la problemàtica de l’habitatge. I per més que des del Partit Socialdemòcrata fa temps que ho anem dient, advertint i assenyalant, que aquesta és una qüestió central, de la qual depenen altres polítiques que acaben configurant l’Estat del benestar, des del Govern i els grups que li donen suport sembla que no s’entén. O simplement no es vol entendre.
Quan hi ha una manca de planificació, de previsió i d’anticipació com la que hem pogut veure en aquesta legislatura, amb la improvisació i el curt termini a l’ordre del dia, i escoltant només uns pocs sense voler veure ni entendre la realitat, passa el que passa: l’especulació immobiliària ha passat per sobre del dret a un habitatge digne i assequible de tots els ciutadans.
En el debat del pressupost per al 2022 ja vam assenyalar que no es destinava prou inversió a solucionar els principals problemes del país: habitatge, pensions baixes, salut mental i d’altres. Vam destacar que aquell pressupost potenciava encara més les desigualtats socials. Com ja vam dir en el debat d’orientació política del setembre passat, és una evidència que avui en dia estem molt pitjor que ara fa un any. Però també ho és, encara més fins i tot, que com a societat estem molt pitjor que a l’inici de la legislatura, i això per manca d’anticipació i per improvisació a l’hora d’afrontar les principals necessitat dels nostres ciutadans.
I com dèiem, la qüestió de l’habitatge, de la qual depenen altres polítiques de l’Estat del benestar, és clau. Mentre no s’aturi el creixement dels preus de l’habitatge i es retornin al nivell que pertoca, tota política d’increments salarials quedarà en va i fis i tot agreujarà la problemàtica de l’habitatge. Ho hem vist amb l’increment salarial decretat pel Govern la primavera passada, que ha acabat engreixant les rendes dels lloguers, no a contribuir a augmentar el poder adquisitiu dels treballadors, i alhora ha portat alguns empresaris a una situació delicada. I és que exigir determinats esforços a uns empresaris que lluiten cada dia per poder tornar a obrir l’endemà, que també han de pagar uns lloguers desorbitats per als seus locals comercials, tot després d’haver assumit costos importantíssims els darrers dos exercicis a conseqüència de la pandèmia, ja està tenint conseqüències indesitjables.
Si com a mínim aquests esforços es traduïssin en una important recuperació del poder adquisitiu dels treballadors i, a conseqüència, en una reactivació del consum, és podria entendre... Però, ara per ara i tal com estan les coses, es tradueixen en encara més encariment de la vida, doncs tot augment salarial s’acaba traduint en un increment del cost de l’habitatge que sufraguen les empreses, sense cap benefici ni guany de poder adquisitiu per als treballadors.
Això, com és evident, té una traducció en pèrdua de competitivitat d’aquestes empreses, amb una més que probable destrucció de llocs de treball, el tancament d’empreses i inviabilitat econòmica per als autònoms. I volem recordar que justament els treballadors per compte propi i els petits empresaris constitueixen el 90% del teixit productiu del país, a qui s’està posant sobre les seves espatlles tot el pes i la responsabilitat per la pèrdua de poder adquisitiu.
Evidentment que la solució no és fàcil, ni la situació s’arreglarà d’ara per demà. Però des del Partit Socialdemòcrata hem fet múltiples propostes en positiu i posat el tema en el centre del debat: hem proposat un pacte d’Estat sobre la matèria; hem fet esmenes per dotar partides als pressupostos per poder disposar de veritables polítiques d’habitatge per a tothom; hem procurat aportar transparència al mercat de l’habitatge i a la situació dels pisos buits per augmentar l’oferta; hem demanat que s’estableixi un índex de preus de referència per incidir sobre els lloguers desorbitats; entre moltes altres.
Però des de l’altra banda no hi ha hagut mai cap voluntat ni de debatre, ni d’acceptar, ni de tan sols acostar posicions sobre la qüestió, i es repeteix com un mantra que els socialdemòcrates no aportem solucions.
Venen uns temps molt complicats. Cal un canvi en les polítiques al nostre país, fent d’una vegada per totes de la gent i de les seves necessitats una màxima prioritat. I d’entre elles l’habitatge i el cost que aquest representa per a les economies familiars, els autònoms i finalment també per a les empreses, n’ha de ser la primeríssima i essencial prioritat.
(Diari d'Andorra, 14 de desembre del 2022)