Manllevo les paraules d’Andrés Luengo per escenificar el resultat del debat de l’admissió a tràmit de la modificació de la llei 9/2003 del patrimoni cultural que presentava el Partit Socialdemòcrata i que van tombar els grups que donen suport al Govern. Aprofito aquestes línies per agrair el vot favorable emès per la consellera no adscrita Montaner i els consellers del Grup Parlamentari de Tercera Via+Unió Laurediana+Independents.

El Govern, tot i reconèixer que una part rellevant de les modificacions proposades pel PS responen al dictamen del Consell Assessor del Patrimoni Cultural, que recull l’Avaluació de l’aplicació de la Llei del patrimoni cultural d’Andorra (2015-2018) i que bàsicament proposa derogar la modificació de la llei del 2014, ja que no garanteix la protecció dels entorns dels béns immobles d’interès cultural, tot i compartir la necessitat de revisar el marc legal en matèria de patrimoni cultural, dèiem, l’Executiu entén que caldria fer algunes consideracions que sembla impossible de ser traslladades en forma d’esmenes.

Es veu que els consellers i conselleres de la majoria tenen dificultats a entendre la situació en la qual ens trobem i necessiten reflexionar-hi. Si amb tot es fes el mateix no es tramitaria cap llei. Han girat el debat entre la modificació del text o a la creació d’un nou marc legal que s’adapti a les necessitats actuals, i a la possibilitat de desenvolupar lleis sectorials o integrar-les en una nova llei marc.

Entre vostès i jo: un subterfugi que amaga una gestió patrimonial dubitativa i  irresponsable que no ha fet el treball que tocava  malgrat ser insistentment exigit pels experts del patrimoni cultural. Una maniobra que vol ningunejar el treball d’un partit polític compromès amb el patrimoni cultural. Ara es treuen de la màniga, després de quasi dos anys d’inoperància, la creació d’un grup de treball per “consensuar” la modificació de la llei del patrimoni cultural. Res sabem del criteri de la “majoria” sobre el problema de fons, la seva visió del que provocaria les desavinences, ni tan sols coneixem el seu reglament de funcionament, de com es prendran, si escau, els acords ni del calendari establert. El que sabem de la seva composició no convida a l’optimisme, els cridats a codecidir no són tots els involucrats (no hi ha Icomos, ni Velles Cases Andorranes, ni l’Associació professional d’arqueòlegs i historiadors, ni tampoc el Col·legi d’Arquitectes).

S’escuden en un procés participatiu per escapolir-se de la responsabilitat política d’actuar i de legislar. La diagnosi i la reflexió ja s’han fet i el Govern ho sap: el patrimoni cultural immoble està en perill de destrucció.Fer política és decidir i prendre decisions, però Govern vol dilatar i neutralitzar un debat sine die perquè el patrimoni cultural a banda de no importar-los gaire, els incomoda. S’emplenen la boca amb la paraula consens però és clar una actitud que només se’ns exigeixen als demés.
Una cosa és trobar un compromís conjunt i sincer per a la conservació i salvaguarda del nostre patrimoni cultural i l’altra és l’elaboració i el debat d’una llei que ha de servir de marc de la protecció.

Han aturat una iniciativa legislativa, però si us plau, no ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Els grups que donen suport al Govern no volen modificar la llei del patrimoni cultural i punt. Va ser una llei feta, el 2014, sota els auspicis dels cònsols de DA amb el suport d’una sèrie de membres del Govern, anteposant interessos partidistes i particulars als interessos generals, amb l’objectiu de neutralitzar els entorns de protecció i ho han aconseguit. I pel que sembla així volen continuar. Ja els està bé com està. Es podrà construir a tocar d’un bé immoble declarat, l’urbanisme se seguirà imposant al patrimoni malgrat la Seva perennitat i seguirem sense declarar entorns de protecció per als béns immobles d’interès cultural.

El patrimoni cultural ha perdut, i nosaltres hem perdut els nostres drets culturals.