L’ampliació i consolidació del reconeixement dels drets de les persones és una qüestió essencial per als socialdemòcrates. Al meu parer, l’estàndard dels drets de la ciutadania ha d’esdevenir el referent necessari sobre el qual mesurar la qualitat de vida de les persones. És per això que cal continuar avançant en la consolidació i ampliació d’aquest estàndard.
Per assolir aquest objectiu, en primer lloc cal dirigir la mirada a la feina que es fa des de les institucions internacionals, per tal d’integrar en seu nacional aquelles mancances rellevants que pateix el nostre país.
Ratificar els convenis fonamentals i els de governança de l’OIT, per tal de formalitzar l’adhesió d’Andorra a l’organització de les Nacions Unides encarregada del dret del treball. Ampliar el catàleg d’articles de la Carta Social Europea ratificats per Andorra i signar i ratificar el pacte internacional pels drets econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides del 1968 (conveni que protegeix, entre d’altres, el dret a un habitatge digne, el dret al treball –i els seus drets accessoris– i el dret a la cultura o a la salut física i mental) s’han convertit en compromisos inajornables. Perquè en un món globalitzat, la relació dels estats amb els tractats internacionals vinculats als drets humans esdevé una targeta de presentació com cap altra.
En aquest sentit, a banda de la supervisió internacional dels comitès específics, cal dotar de més competències, autonomia i especialització la institució del Raonador del Ciutadà, adaptant-la als principis de París. Alhora, cal crear una institució nacional dels drets humans per tal que promocioni i faci el seguiment del desenvolupament legislatiu i de la implementació dels drets humans al país.
Més enllà del desplegament internacional, cal seguir desenvolupant legislativament els drets humans des del Consell General. Aprovar la llei de la joventut, assignar recursos a l’aplicació de la Llei d’igualtat efectiva entre dones i homes, consolidar els protocols contra la violència de gènere i assignar més recursos a la protecció i el suport a les víctimes, protegir i desenvolupar els drets de les persones LGTBIQ+, modificar la Llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat o desenvolupar el dret a la reinserció i resocialització de les persones privades de llibertat són, tots ells, reptes immediats que hem d’abordar, de la mà de les diferents associacions concernides.
Un altre àmbit que considero absolutament essencial és la millora de la participació política, millorant la participació per millorar la qualitat democràtica.
Des de l’àmbit legislatiu, modificar la Llei qualificada de nacionalitat, per tal de rebaixar a deu els anys necessaris de residència per tal d’accedir a la nacionalitat andorrana (seguint la recomanació en la matèria establerta pel Consell d’Europa). Així també, modificar la Llei qualificada del règim electoral i del referèndum, per tal que tant l’assignació dels dos escons al Consell General provinents de les llistes territorials, com el sistema d’elecció dels representants comunals, responguin a criteris de més proporcionalitat, fent més representativa la voluntat de l’electorat. Altrament, la defensa de la doble nacionalitat, d’una circumscripció única nacional a les eleccions generals o del vot dels residents a les comunals (sempre des de tractats internacionals recíprocs) són aspectes per als quals m’agradaria trobar el consens necessari (legislatiu i popular) per reformar la Constitució.
No puc acabar un article com aquest sense parlar de nous drets que volem possibilitar a la gent del nostre país.
La creació de la figura del defensor de les generacions futures, una institució que tindrà com a objectiu donar veu a les generacions que estan per arribar, perquè les decisions d’avui no perjudiquin la vida del demà, sotmetent les actuacions i previsions dels poders públics a un control específic sota la perspectiva de la justícia intergeneracional.
Instaurar el dret a l’envelliment digne, una realitat social que s’imposa, mitjançant una llei que el garanteixi i el desenvolupi. Des d’aquesta perspectiva, implementar també el dret a decidir respecte al final de la vida (eutanàsia).
I, per acabar, despenalitzar l’avortament i aprovar una llei per tal que, respectant uns terminis concrets –evidentment–, es pugui interrompre l’embaràs al nostre país, dins el circuit de la sanitat pública. No es pot continuar negant, sota cap pretext, el dret de les dones a decidir respecte a la seva maternitat. Les Nacions Unides ja han catalogat aquest dret d’accés a l’avortament com un dret humà, que es fonamenta en la igualtat entre dones i homes, i és vergonyant que al nostre Estat, en ple segle XXI, encara es negui aquest dret a les dones que hi viuen.
Tenim un bonic país on viure, però crec que coincidirem que encara ho seria més si millorés la qualitat de vida de la gent que hi vivim. No ens hem de conformar amb menys, perquè ho podem fer millor! La responsabilitat del canvi és, però, a les mans de totes i tots.