El Llibre blanc de la Cultura ha estat possible gràcies a un procés participatiu obert al sector cultural del país el qual hi ha dedicat temps i reflexió. Ens trobem amb un document que recull accions, propostes i reflexions que, si bé no dubto que hagin sortit dels diferents grups de debat, formen part d’assajos entorn la gestió i la política cultural, d’organismes internacionals, de programes polítics i de planificacions estratègiques desades en els calaixos ministerials i departamentals, en especial, en els darrers mandats de DA.

Amb tot el respecte que em mereixen els col·lectius i les persones que hi han participat, he de dir allò que diuen els castellans para ese viaje no se necesitan alforjas. No es tracta (o sí) de defensar l’autoria d’algunes de les propostes –em remeto als nostres programes electorals– sinó de reivindicar que són el fruit de treballs d’anteriors equips de gestors tècnics i polítics, i de reflexions com les que trobem a l’excel·lent treball Aproximació a la política cultural d’Andorra de Toni Gibert (2020), finançat per la Fundació Julià Reig i el Govern, adreçades a artistes, gestors culturals, polítics i gent de la cultura en general.

Un procés participatiu no pot suplir la responsabilitat que un Govern ha de definir, en aquest cas,  les línies estratègiques i la política cultural. L’altra ben diferent és que en el marc conceptual per a la realització de polítiques es “promoguin sistemes de governança i la diversitat de les expressions culturals basades en processos informats, transparents i participatius” (Unesco, 2015). Una governança que demana que les polítiques nacionals contribueixin a la creació, producció, distribució i accés a diversos béns i serveis culturals. Un procés participatiu que, en una societat plural, no hauria de blindar les decisions polítiques entorn la cultura front a la crítica, ni la del propi sector cultural, ni la dels altres.

De moment, comptem amb les propostes del Llibre blanc, amb unes conclusions del treball de Gibert que són devastadores –“La cultura com a punt de referència en el passat fa nosa a una societat cosmopolita immersa en els preceptes neoliberals de l’economia. El patrimoni, si serveix de reclam turístic, perfecte, si ha d’entorpir el creixement urbanístic ja no té sentit preservar-lo”– i amb els resultats descoratjadors de l’Enquesta d’oci i consum cultural del CRES que amb un univers de 900 persones mostren la llunyania entre la política cultural feta a Andorra i el seu poc efecte en el seu consum per part de la població.  

El Llibre blanc conclou amb set reptes (sensibilització i conscienciació, sostenibilitat, motor de desenvolupament, transformació digital...) base del marc d’actuació i dels valors als quals es dona resposta amb trenta estratègies que donen visibilitat i materialitzen les futures línies de treball en matèria cultural. Com diu un bon amic, donem-los-hi un vot de confiança. Vull ser optimista i creure que les accions que recull el Llibre blanc es materialitzaran, sacsejaran i posaran cap per avall la gestió cultural de país tot replantejant i activant la dinàmica cultural d’Andorra, des de l’acció cultural, el patrimoni cultural, la política lingüística a les indústries culturals. Una acció política compromesa, de continguts i de creació, clau de la cohesió social. Tant de bo que a partir d’aquest treball es protegeixin les arts, les lletres i el nostre patrimoni. Fent de la cultura un sector rellevant i un element de desenvolupament social i econòmic.

Nosaltres creiem en els seus beneficis socials i cívics: de pertinença, d’autoestima i d’identitat. Altres, semblen que ho descobreixen ara. Desitjo que demà dia Sant Jordi sigui un retrobament feliç amb amics, autores i llibreters i el punt de partida d’un futur encoratjador per a la cultura del nostre país.