Comentaris tòxics
En una de les meves col·laboracions en aquest mateix mitjà, un/a lector/a certament enfadat deixava un comentari de l’estil que el que havia escrit no tenia cap interès i que la meva persona i les meves opinions eren “pesadetes”. He de reconèixer que, d’entrada, em va molestar, però després vaig pensar que qui, que evidentment no signava amb el seu nom real, havia escrit aquell comentari podia tenir raó i que, amb un signe d’esportivitat, faria avui una reflexió sobre el que intentem escriure els que col·laborem amb els mitjans de comunicació i el que esperem dels lectors.
En primer lloc, escrivim sobre allò que ens preocupa, que ens agrada o que ens molesta. En segon lloc, amb 1.925 caràcters (amb espais inclosos) reflexions profundes sobre aspectes poc que es poden fer. En tercer lloc, de la mateixa manera que els lectors tenen el dret de dir la seva, encara que s’agrairia una crítica una mica més constructiva, els que bonament intentem posar per escrit els nostres pensaments, expressem obertament el que pensem. En quart lloc, signem les nostres opinions i no com la majoria de comentaristes que ho fan des de l’anonimat.
Amb això darrer no vull dir que estic en contra de l’anonimat a les xarxes socials ja que entenc que és important per mantenir la neutralitat i un espai segur per a l’intercanvi d’opinions però que no s’utilitzi per propagar hostilitat.
M’agradaria saber què espera el lector que ha fet un comentari tòxic? Que se’l contesti? Que s’entri en una mena de joc dels disbarats, a veure qui la diu més grossa? Jo no llegeixo aquelles opinions que no m’interessen, el meu temps, com el seu, és preciós i m’estimo dedicar-lo per aquelles coses que m’informen o que em fan reflexionar.
Cadascú actua, en el món real o virtual, segons la seva ètica i els seus valors. Pensem en com podem millorar les actituds individuals i col·lectives per garantir la llibertat i el respecte envers els altres.