Els he de reconèixer que estic amoïnada i espantada pel creixement de l’extrema dreta a Europa. Fa pocs dies llegia que el partit Alternativa per Alemanya (AfD), present al parlament des del 2017, escala ja al segon lloc als sondejos electorals i empata amb els socialdemòcrates. Els millors resultats es donen als territoris de l’est i als de l’oest està pujant. Em diran que no és cap novetat i que fa temps que estem assistint a aquest preocupant fenomen a països com ara França, Suècia, Itàlia, Dinamarca, Finlàndia, Bulgària, Hongria i Espanya i que en alguns casos i realitats (i molt propers) han estat i són clau en la formació de governs.
Aquesta reeixida de l’extrema dreta és conseqüència directa de la por a la diversitat i al pluralisme, als canvis socials, a la llibertat, en una paraula, els valors democràtics inspiren incertesa i temor. Reflecteixen un vot de protesta contra la inseguretat davant dels canvis que ha generat la globalització i contra el funcionament polític que ha estat lluny d’aportar solucions. Partits que només fan que atiar aquestes pors i ressentiments amb un missatge simplista creant un discurs d’odi sense aturador.
Fa pocs dies es reflexionava en el si del Consell d’Europa de la presència cada vegada més nombrosa de representants d’extrema dreta en una institució que promou els drets humans mitjançant convenis internacionals per prevenir i combatre la violència contra les dones; que defensa la igualtat i protegeix les minories; i que vetlla per la democràcia i l’Estat de dret. Drets que precisament són el blanc de polítiques de l’extrema dreta minimitzant i negant la seva existència. No es pot acceptar ni tolerar que aquells que estan en contra d’aquests drets i llibertats puguin seure en aquestes institucions ni en cap altra institució democràtica. No poden compartir l’espai aquells que promouen la lluita contra els drets reproductius, neguen la violència masclista, escometen contra el moviment LGTBQ+ o estigmatitzen la població immigrada.
Com hem arribat fins aquí? Com no hem estat capaços d’aturar aquest moviment racista, homòfob, antifeminista, reaccionari i tradicionalista? Com no hem pogut alertar de la greu pèrdua de drets i de llibertats que suposen? Com és que tenen presència destacada en països amb exemplars sistemes de benestar social, amb nivells de protecció socials alts, amb bones polítiques actives per a la reinserció laboral dels aturats, amb uns sindicats que tenen una elevada afiliació i amb poder de decisió a l’hora d’implantar polítiques de distribució més equitativa de la renda?
En què ens hem equivocat? Les estratègies per inhabilitar-los per antidemocràtics; per silenciar-los als mitjans de comunicació o invisibilitzar-los, per neutralitzar-los mitjançant aliances electorals i legitimar-los institucionalment... no només no han funcionat, sinó que han refermat el seu discurs i ja veiem on han arribat. Ens queda fer molta pedagogia política amb un argumentari que destaqui les seves incoherències, fal·làcies i mentides, lluitar contra la desinformació i la ignorància i sobretot transformar les causes econòmiques i socials que han afavorit i afavoreixen l’ascens de l’extrema dreta (l’atur, la precarització laboral, la inseguretat ciutadana i la degradació de barris i de la perifèria) en una època en la qual les certeses que teníem en el passat han desaparegut i els canvis esdevenen a una velocitat vertiginosa.
Recullo les paraules del periodista Rafael Narbona que ens interpel·la: “Per aturar aquesta onada [l’extrema dreta] els demòcrates hem de fer pedagogia, assenyalant que l’autoritarisme ens infantilitza. Cal recordar a la ciutadania que la seva, la nostra llibertat, no és secundària, sinó que és l’únic camí cap a la maduresa i la dignitat”.