Com aturar la devaluació (l’encariment) de l’habitatge de lloguer?

En un anterior article escrit en aquest mateix espai descrivia el procés d’encariment de l’habitatge de lloguer com un procés produït per la devaluació general del bé que impulsava els propietaris a cercar una explotació rendible aproximant les seves propietats al mercat del luxe -i dic «aproximant» perquè tot sovint només el preu ha estat equivalent a l’habitatge de lloguer de luxe-. 
Pels immobiliaris els factors decisoris en aquests preus continuen sent el preu del terreny i els costos administratius. Però pels potencials llogaters el problema continuen estant els preus i, per tant, l’accés a l’habitatge. Com aturar la devaluació dels habitatges de lloguer i fer efectiu el dret a l’habitatge?
En l’actualitat el Govern ha desplegat una política basada en: 1) ajuts al lloguer, 2) congelació anyal de lloguers, 3) exprimir el mercat obrint l’aixeta de la construcció a costa de recursos públics -cessió obligatòria- i de la rehabilitació a costa de pèrdua de valor de l’habitatge de lloguer i 4) obertura del sector econòmic de l’habitatge social -promesa amb el desplegament de l’Institut Nacional de l’Habitatge i el Fons publicoprivat d’habitatge-. Esperant quin pot ser el desplegament i els efectes de la quarta mesura -de la qual parlaré més avall-, el que segur podem dir és que el desplegament de les dues primeres s’ha hagut de fer per obligació: era això o deixar la gent sense lloc on anar. Pel que fa a la tercera reincideix en l’error d’engreixar el mercat, la qual cosa no impedirà la devaluació sinó que en serà causa, encarint el metre quadrat. Cap de les quatre línies del Govern trencarà la tendència a la devaluació -a menys que la congelació anyal s’eternitzi en el temps, generant recels entre els propietaris i del recel l’ànim d’actualitzar els contractes a l’alça per recuperar el temps perdut.
Una de les mesures que nosaltres hem exposat amb insistència per trencar amb la devaluació i l’encariment de l’habitatge de lloguer és la generació d’un habitatge aliè als processos del mercat general -mercat que cap mesura governamental ha procurat fragmentar-. Aquest és l’habitatge públic: habitatge de titularitat pública ja sigui construït o adquirit. En aquesta categoria diferenciem dues modalitats: habitatge públic d’ús social i habitatge públic de preu assequible. Com l’objectiu d’una política d’esquerres -remetent-me a l’Oscar Wilde de L’ànima de l’home sota el socialisme- no pot ser assistir els damnificats d’un sistema sinó generar un sistema sense damnificats, la importància de la primera categoria és inferior a la de la segona: és a dir, que la prioritat és gaudir d’un bon parc d’habitatge a preu assequible i disposar-ne d’un menor d’habitatge d’ús social, dedicat aquest darrer a intervencions concretes per a col·lectius i individus que en requereixin. La generació d’un conjunt suficient d’habitatge pot: 1) garantir el dret a l’habitatge a una bona part de la població que actualment experimenta problemes d’accés i 2) interrompre la tendència de devaluació de l’habitatge de lloguer a través de a) l’alleugeriment de la demanda i b) l’establiment d’estàndards que poden guiar les decisions dels consumidors.