Recordo en aquests moments tan tristos les converses que vam mantenir, la teva lluita i les constants ganes de fer avançar les coses enmig d’un conjunt de circumstàncies personals, socials, familiars gens, gens fàcils. I aquesta és la idea amb la qual et vull, amb la qual et volem recordar; la teva vida ha estat una vida útil, has estat el primer (o dels primers) a parlar-nos de malalties rares, de fer pedagogia de moltes coses; has sigut valent, has dit les coses pel seu nom i ho has fet davant d’un entorn que mai, mai et va posar les coses fàcils.
Recordo les converses i les cerveses a Cal Sinquede i altres bars; segurament algun dia en vas o en vam prendre alguna de més de les que realment calia; però a la teva mirada sempre hi havia ganes de fer coses, plans, projectes i de com intentar donar el tomb als infinits obstacles que existeixen per a les persones que experimenteu més dificultats per poder tirar endavant.
Recordo que en el moment que parlàvem i estàvem més en contacte per WhatsApp em vas demanar que et fes de testimoni davant del registre civil per a una unió; vaig pensar que aquella podia ser una circumstància que et podria donar estabilitat i fortalesa i em va fer content poder donar-te un cop de mà; malauradament, les coses no van anar com hauries volgut i una nova dificultat es va acabar afegint a la teva existència.
El teu adeu precipitat és la història d’un fracàs col·lectiu com a societat; una “responsabilitat en part de la societat actual” m’escrivia l’altre dia l’amic comú Everest Vilaginés amb qui tants cops vas esmorzar a la granja Art i Pa de Príncep Benlloch; en moments així no pots deixar de demanar-te si hauries pogut fer alguna cosa més; una molesta, incòmoda i indigesta sensació que malauradament no és el primer cop que experimento a la vida. Et demanes si vas respondre prou bé aquell whatsapp que per molt que fos l’enèsima comunicació en poca estona era potser important per l’altra persona; més enllà dels deures i de la responsabilitat individual que cada un tenim és també, al meu entendre, una mostra (que no exclou l’anteriorment dit) de com costa tant i tant a les administracions públiques entendre i comprendre les veritables necessitats de les persones que més necessiten.
M’ha entristit molt el teu adeu; no vaig poder ser present ahir al teu comiat a la Massana perquè m’havia compromès amb la meva filla que està iniciant una nova etapa d’estudis universitaris, també complexa; però com et deia al principi d’aquest petit escrit la teva ha estat una vida útil, has estat un activista social com amb justícia et catalogaves, has tingut militància política i has fet molt més que molts ciutadans que impassibles davant d’allò que passa al seu i al nostre entorn, resten passius.
Per tot això i perquè el teu adeu precipitat i injust ens deixa a molts amb l’obligació de fer un exercici de pausa perquè repensem fins on estem disposats a arribar, com a societat, en la disposició de recursos i de mitjans per a les persones que, sí, és clar! tenen una vida i unes circumstàncies complexes, com tots les podem tenir algun dia! No siguem ara hipòcrites i invertim responsabilitats; de què estem parlant, si no? Justament és amb aquells qui porten més motxilles i que tenen més i majors dificultats amb les qui una societat es posa a prova.