Partit Socialdemòcrata

Responsabilitat política

Crea: 04/07/2017 - 11:14

Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra (07-04-2017)

En una recent editorial d’un diari andorrà llegia un seguit de suposicions negatives sobre la simultaneïtat d’activitat privada i pública (feines «B») que haurien realitzat un antic cap de Govern i un antic cònsol de Sant Julià.
 
La tesi de l’editorialista em va recordar el teorema del polític dretà francès Charles Pasqua (1927-2015), que reprodueixo en la versió original: «Quand on est emmerdé par une affaire, il faut susciter une affaire dans l’affaire, et, si nécessaire une autre affaire dans l’affaire de l’affaire, jusqu’à ce que personne n’y comprenne plus rient».
 
El cas del cònsol-topògraf és el darrer (?) episodi d’una sèrie de casos de feines «B» de polítics amb responsabilitats institucionals del partit governant. La qual cosa hauria de motivar a partits, a la premsa, als opinaires i als ciutadans a utilitzar mètodes diferents de l’enunciat per Pasqua per enfocar el tema.
 
Les lleis i els reglaments vigents estableixen unes obligacions; les infraccions a aquestes obligacions comporten sancions penals o, en altres casos, sancions o constrenyiment a complir les normes comunes: és el que anomenem responsabilitats jurídiques.
 
Obligacions, com la d’estar donat d’alta en un registre per exercir una activitat econòmica, de pagar els impostos corresponents a les seves activitats, cotitzar com assalariat o autònom, complir les normes laborals, de seguretat i salut, etcètera, etcètera.
 
Suposem que Toni Martí, Eric Jover, Jordi Alcobé o Jordi Torres Arauz cotitzaven a la CASS com a treballadors per compte propi mentre cobraven els seus salaris institucionals, pagaven l’ISI o IGI de les seves factures, etcètera. Ens abonarem a la suposició positiva que tots ells complien escrupolosament els seus deures, encara que hi hagi dubtes seriosos de què ni Alcobé ni Jover observessin la llei de Govern; suposarem que Toni Martí s’abstenia d’intervenir en comissió del comú sempre que es tractava de l’atorgament de llicències d’obres en les quals ell actuava com a tècnic.
Per confirmar totes aquestes suposicions res millor que la transparència, les respostes clares (responsabilitat ve del llatí respondere) i, abans de tot, renunciar a l’embolica que fa fort!
 
Avui, ja tenim algunes eines per demanar als càrrecs públics aquesta obligació de respondre políticament. Manca, però, a Andorra un codi de conducta que reguli els principis, obligacions, garanties, procediments i sancions de manera que els ciutadans puguin mantenir la confiança en les persones que han de gestionar els interessos comuns.
La responsabilitat política no es pot confondre amb responsabilitat jurídica. El respecte estricte a les normes legals no eximeixen de la responsabilitat política. No hi ha cap llei a Alemanya que obligui un ministre a dimitir per haver copiat –fa molts anys- la seva tesi doctoral; però allí dimiteix, ja que l’exigència social – els estàndards mínims–d’una democràcia de qualitat fa que comportaments com els que comentem –la mentida, la manca d’ètica, la incompetència o la subordinació de l’interès públic al particular– provoquin un refús moral i polític de la societat.
 
Si manca aquesta exigència, caiem en el que assenyalava José L. Garcia Ruiz en un article a un diari andalús fa uns anys: «la democràcia acaba sent una democràcia de molt baixa intensitat, doncs desapareixen els elements claus per al seu funcionament, ja que la transparència i el control subsegüent són substituïts pel desvergonyiment i el cinisme polítics.
 
I en aquest punt estem avui aquí, com deia el Diari de ... Cadis.

Sobre l'autor