Partit Socialdemòcrata

Propostes realistes: l’atur

Crea: 12/14/2018 - 11:14

Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra (14-12-2018)

N’hauran sentit a parlar i potser hi ha qui coneix o ha conegut els seus beneficis. Es troba en la mira de qui creu que la màxima aspiració d’alguns és viure sense treballar –una mira desviada que només veu els apartaments de la vora i no el pis de dalt-. Fa poc ha causat polèmica perquè semblaria ser que se’ns vol imposar i que la imposició seria inassumible, ja que per nosaltres mateixos no hem arribat a la conclusió ni tampoc hem dibuixat una fórmula que ho faci possible. Està clar: parlo de l’assegurança d’atur.
 
Per parlar-ne m’agradaria netejar alguns tòpics inicials i establir alguna definició. En primer lloc els tòpics. Vagi per davant que considero que viure sense treballar pot ser una aspiració molt noble –així hi ha qui prova de sortir del seu entorn social immediat i construir una vida al marge del treball assalariat i de la creació d’una empresa– de la mateixa manera que ho pot ser l’esforç per fer bona la mobilitat social ascendent i perseguir-la per vies legítimes. De fet, hom té la impressió de què defensar una mesura mínima com aquesta és una evidència, i més quan es donen situacions com la present i recent rebaixa de la indemnització per acomiadament no causal. El sentit d’una assegurança d’atur és precisament la d’equilibrar possibilitat i necessitat, dóna suport al treballador –i la treballadora– entre un i altre lloc de treball. Es tracta –i per això l’hi dic assegurança– de garantir la seva condició adquisitiva, és a dir, que pugui seguir consumint mentre arriba la nova font d’ingressos.
 
Respecte a la seva factibilitat a Andorra, n’hi ha per estudiar i per discutir. La qüestió aquí no és que la mesura se’ns arribi a imposar –això no és desitjable per a ningú, a cap país li agrada que se l’hi imposi la seva política interior i nosaltres no som menys– sinó que si per nosaltres mateixos no podem fer-lo possible. La pregunta és per la conveniència, i una mesura com aquesta seria, al meu entendre, molt convenient.
 
La CASS compta a hores d’ara amb dues branques a les quals cada treballador hi contribueix generant un sistema «semi-solidari» en dues dimensions –intergeneracional i interclassista–. La proposta del PS ha estat i continua estant la de la creació d’una tercera branca que agrupa, per la seva natura, les dues dimensions, això és: una assegurança d’atur contributiva. Un dret que cadascú fa efectiu en contribuir-hi i al qual cadascú hi podrà accedir quan es trobi en la situació pertinent. La prestació fonamentaria el sistema de garantia quan es perden els ingressos evitant que l’atur esdevingui un problema que deriva al sistema d’ajudes socials, sobretot pels treballadors de més edat i per aquells la situació dels quals és de risc d’exclusió social. En un mercat laboral flexible que contempla l’acomiadament no causal, aquesta mesura és la mínima per evitar processos d’exclusió que per força incrementen el pressupost en ajudes discrecionals.
 
Hi ha també altres virtuts. Els residents i els temporers acomiadats gaudirien d’un marge més gran per trobar feina, sense la pressió d’haver de marxar immediatament o de fer-ho precàriament. Això significaria alhora incentivar l’especialització al sector –doncs no s’acceptaria qualsevol lloc de treball, sinó aquell on l’experiència facilitaria la incorporació–, la qual cosa es traduiria en un fre a la rotació i, per tant, en un augment de la qualitat en el servei. També hi ha qui marxaria, és cert, però la lògica contributiva el faria valedor d’aquesta remuneració, alhora que la seva aportació beneficiaria qui resta al país –tal com succeeix amb les pensions de jubilació.
 
El motor i el nervi d’aquesta mesura és, com amb d’altres, la consciència que som –efectivament– un país i que tenim el deure de construir comunitat, la qual cosa vol dir justícia i solidaritat, prosperitat i providència. Es tracta de garantir l’existència material de les persones com a fonament de la seva llibertat. 

Sobre l'autor