Partit Socialdemòcrata

Orígens polítics!

Crea: 03/06/2019 - 10:58

Article publicat al Bon Dia (6-3-2019)

Vaig néixer a Puigcerdà el gener del 1938 i el meu nom habitual és Everest, però el 1938 a Espanya no acceptaven un nom que no estigués al santoral, raó per la qual els meus pares, ateus, em van registrar sota el nom més semblant, és a dir, Evaristo, que és el meu nom oficial. Fill de pares republicans, vàrem haver d’exiliar-nos a França el gener del 1939 i les autoritats franceses ens van internar al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer: a la meva mare, la meva iaia, dos tietes i a mi mateix, a la part del camp reservat a les dones; el meu pare, que havia sortit mutilat del front d’Aragó, a la dels homes.
 
Molts heu sentit parlar de les dures condicions de vida –fred, fam, polls i sarna, entre d’altres– d’aquest camp situat en una superfície sorrenca i humida, amb un vent furiós, envoltat de filat espinós i del mar glaçat. Vigilats per un regiment de senegalesos i d’espahís a cavall manats per gendarmes francesos. Per a més desgràcia, els interns vàrem patir una greu epidèmia de disenteria i com que no es disposava de les latrines suficients per a tants malalts, l’única solució era anar al mar per fer les nostres necessitats biològiques, i allí patir els cops de sabre dels senegalesos a cavall que no ens ho deixaven fer.
 
D’Argelès, les autoritats franceses van enviar les dones i nens a Besançon. Allò ja no era un camp, sinó un hospital, i les condicions de vida van millorar molt.
 
Al meu pare el van destinar a una Companyia de Treballadors Estrangers a la Poudrerie –el Polvorí– de Tolosa.
 
Mentrestant va començar, a principis de setembre del 1939, la II Guerra Mundial i el maig del 1940, la invasió de França per l’exèrcit alemany.
 
Finalment vàrem ser alliberats el 1942, tota la família es va reagrupar i els meus pares van decidir quedar-se a viure a Tolosa, com altres 20.000 refugiats més: érem gairebé un 10% de la població total de la vila. Aquesta ciutat estava al sud de la línia de demarcació, a la França dita “lliure”, segons l’armistici del juny 1940, però el novembre del 1942 també va ser ocupada. Tota França estava sota l’autoritat del govern dirigit pel mariscal Pétain, col·laborador dels nazis.
 
Fins a l’alliberament de França, l’estiu del 1944, vàrem viure uns anys de moltes penúries com la falta d’aliments. El govern francès va crear les cartes de racionament i tiquets per poder adquirir els productes de primera necessitat alimentària (pa, carn, peix, sucre...). La gana va ser més important a les ciutats i afectava els més joves.
 
A Tolosa, capital de l’exili republicà actiu, solidari i militant, ràpidament es van organitzar reunions i moviments polítics espanyols, particularment anarquistes –com la meva mare– i comunistes –com el meu pare.
 
En aquest niu antifeixista i molt polititzat vaig passar la infància i adolescència, els meus estudis en establiments francesos, públics i laics, van fer que m’impliqués des de molt jove en moviments antiautoritaris, culturals, socials i polítics dirigits contra el capitalisme, com per exemple les manifestacions estudiantils del maig del 1968, el moviment social més important de la història de França al segle XX, i el naixement de la societat postmoderna.
 
No és estrany doncs que les meves idees polítiques siguin progressistes i que militi al Partit Socialdemòcrata d’Andorra (PS).
 
A les pròximes eleccions, el 7 d’abril, aneu tots a votar, i si voleu un vertader canvi voteu pel partit que respecta l’article 4 de la Constitució que reconeix que la dignitat humana és intangible i, en conseqüència, que garanteix els drets inviolables i imprescindibles de la persona. Són aquests drets els que constitueixen el fonament de l’ordre públic, la pau social i la justícia.

Sobre l'autor