Partit Socialdemòcrata

Oh, cua

Crea: 06/15/2018 - 11:04

Article d'opinió publicat a Ara.ad (14-6-2018)

Pot ser que el temps només sigui espai succeint contínuament. El temps no és veritat. I no sent veritat potser que em prengui a conya el temps que porto tancada al cotxe per arribar de la Dama de gel al Km. 0. No és temps perquè l'espai no continua, està aturat i encara em queda enfilar l'avinguda Tarragona i anar a girar al Viena i arribar al vidrier abans que tanqui i pensar en la mort col·lectiva. Aquestes coses no es poden fer sola. Tothom morirà aquí. Després d'haver creat relacions socials amb les persones que estan als cotxes propers, haver format famílies, haver organitzat patrulles per aconseguir aliments. Celebrarem el Nadal la senyora del Clio i jo, li regalaré un drapet de netejar la pols pel seu aniversari. Com en aquell conte genial de Cortázar, sempre penso en ell a les cues. En ell i en aquella campanya radiofònica que proposava que qui la sentís somrigués a les persones que tenia 'a tiro' a la cua. He somrigut al de la furgo de repartiment que tinc de cara. Podria ser que m'hagués insultat, deixo de provar coses no encaminades a la subsistència bàsica i l'emancipació espai-depenent.
 
Temps. Penso en la gent impuntual, en com segresten el teu temps. La gent que cada dia és impuntual, la gent que entra a la dutxa quan tu estàs sortint de casa i que et fan esperar perquè el teu temps creuen que és seu. Has deixat de fer coses per arribar a l'hora, no importa, el temps és col·lectiu quan quedes amb algú. Quan ha de començar la feina. Quan el grup ha de marxar. Crec que he de deixar de pensar coses que em posin violenta perquè no sé quan tornaré a menjar i es gasta molta energia donant hòsties al tauler. A tot això, aigua? Porto. En bec una mica perquè la senyora del Clio vegi que aigua en tenim.
 
El pas de les motos també és refrescant. Saps que arribaran, diran que estem bé. Si no les xafa un clípol sortint de la parada com si no existissin, si no les rebolca pel terra un cotxe en una rotonda perquè, eh, quant espai necessites? Un carril sencer? No em faràs fer un cedeix, no? Podria enviar notícies a casa a través d'una moto, estic bé, t'estimo; però és un mitjà poc eficaç, no hi confio en què la gent es faci una mica a la dreta quan està aturada per deixar que les motos tinguin un futur millor que el nostre. Sí, el mòbil, tinc mòbil, puc avisar que no arribo, deixeu-me dramatitzar, si us plau! Sé que arribaré justeta al vidrier, que a l'hora de sopar estaré a casa, però aquests pensaments tenen un punt de verídic i un punt d'ira quan veus que portes una hora sencera al volant i que la cua no avança.
 
Per les obres, perquè aquest país es va traçar amb les referències de trànsit de l'època i els edificis es van ajuntar molt, molt, molt i els comerços no sabien que 'no parking, no business' i aprofitaven fins l'últim centímetre per construir.
 
Sabeu com crec jo, innocent de mena i violenta de fer cua que es podria solucionar? Fent gratuït el transport públic. Tenint un transport públic de categoria i gratuït. Invertint en país. I en medi ambient. Així. Ep! Això es mou! La senyora del Clio s'allunya lentament, ara una mica més ràpid, no li podré demanar què en pensa d'aquesta idea, ja li havia agafat certa estimació. Li faig adeu.

Sobre l'autor

Maria Alaminos