Partit Socialdemòcrata

Majoria invisible i... molt silenciosa

Crea: 06/07/2019 - 09:56

Tribuna d'opinió publicada al Diari d'Andorra (7-6-2019)

Em refereixo als vianants, els que caminem.
 
Els metges coincideixen que caminar és un dels exercicis més saludables. Exercici saludable, potser sí?
 
A les societats modernes (o són primitives?) les dones i homes que caminen aviat serem recordats com una curiositat o una relíquia de museu immortalitzada per l’artista Alberto Giacometti. El futur està en els triatletes, les curses per a espartans i els maratons de sorra i desnivell.
 
Quan un automòbil esclafa un vianant en un carrer, en una voravia o en un marge d’una carretera, la notícia –si és que arriba a ser publicada– s’oblida immediatament. Només familiars i amics ploren la víctima. No hi ha ni manifestos, ni reivindicacions de personalitats de l’esport de caminar. Els marxadors, els maratonians, els velocistes, els cor­redors de mig fons amb medalla olímpica o sense medalla no són capaços de promoure cap onada de solidaritat, ni un sol tuit, cap caminada popular reivindicativa per protestar contra la idea que caminar és una activitat perniciosa i de risc, en la qual, quan ocorre alguna desgràcia, l’únic culpable és el vianant.
 
Les estadístiques espanyoles diuen que un de cada cinc morts per accident de tràfic és a causa d’un atropellament; que cada any són més de 10.000 els atropellats; prop de 400 moren i més de 3.500 resulten ferits de gravetat; una tercera part de les víctimes són majors de 60 anys i en funció del gènere les dones pateixen un 6% més d’atropellaments que els homes. Nou de cada deu atropellaments es produeixen en zona urbana.
 
A Andorra encara no disposem de dades de sinistralitat, la taula de Mobilitat va anunciar el més de febrer d’enguany la intenció de crear una base de dades que unifiqui la informació sobre sinistralitat viària.
 
A Andorra, els vianants, els vius i els morts, són invisibles per a autoritats i per a l’agència de Mobilitat. Només mereixem ser considerats com a subjectes (o també som objectes?) quan afegim a la nostra nua personalitat el qualificatiu de comprador. Quan hi ha botigues i aparadors el vianant recupera –molt provisionalment i molt limitada­ment– els atributs de persona humana.
 
La carretera de l’Obac, o segons la denominació oficial la CG-1 i CG-2 més avall i més amunt del giratori Km 0, és un exemple de com s’ignora el vianant quan no és, a més a més de bípede, comprador. A l’altura del carrer Verge del Pilar hi ha un pas de vianants que porta a la vorera del costat de la muntanya de la CG-1; una gran vorera, però que 340 metres més amunt, quan arriba al giratori del carrer Ciutat de Sabadell (edifici de la policia) s’acaba, més que vorera podríem dir que és un atzucac. Si vas caminant has de fer marxa enrere ja que no hi ha manera de creuar de manera segura la car­retera, ni tampoc pots continuar perquè la vorera d’emergència ha desaparegut per fer un carril bici, que, súmmum d’incoherència, està desconnectat de la resta de xarxa de carrils bici del país, una xarxa fragmentada que contradiu l’eslògan: Andorra, ter­ritori ciclista.
 
Entenc que el vianant no hauria de ser tan viciós per caminar al llarg d’una carretera general; podria utilitzar els camins tradicionals. A Escaldes en tenim un que és patrimoni de la Unesco i, a més (o per això), està catalogat com un bé al pla d’urbanisme: “El camí de la Muntanya, (ITi-2) també conegut com a camí del Madriu, és probablement l’element més emblemàtic i simbòlic de la vall que porta el mateix nom. En tot cas, n’és el gran element vertebrador i constitueix un dels grans eixos històrics de comunicació tradicional. Arrencant del mateix cor de l’aglomeració urbana, a 1.050 metres d’altitud, el camí de la Muntanya s’enfila, al llarg de més de 12 quilòmetres, fins als 2.517 metres del port de vall Civera, que obre les portes cap a la Cerdanya” (extret de l’annex V del pla d’urbanisme).
 
Aquest camí –podem llegir al pla d’urbanisme– “acull els senders de gran recorregut europeu GR-7 i GR-11 i incorpora una utilitat turística de gran interès. [...] Element fonamental de la xarxa d’itineraris tradicionals que, inserits actualment en la trama urbana, han d’actuar com a itineraris i passeigs interconnectors entre l’aglomeració urbana i les zones de la mitjana i l’alta muntanya. Recurs per contribuir a la millora de la qualitat de vida urbana, del paisatge i del medi ambient”.
 
Com a teoria és perfecta. Veiem què diu la normativa específica complementària: “Es garantirà una bona, segura i adequada continuïtat del camí, des del Barri fins al voral sud de la CS100”. Doncs no, no hi ha continuïtat, hi ha una barrera que és la carretera de l’Obac. El passejant que baixa pel camí no pot creuar, ja que el pas de vianants més pròxim és a 210 metres en direcció a la cruïlla d’Engolasters; però tampoc pot anar-lo a buscar perquè la vorera està reservada als ciclistes.
 
El mateix passa amb el camí de la Plana, un itinerari d’interès segons el pla d’urbanisme, que diu: “Representa un dels camins importants de l’obac. Es ramifica amb el camí Pla. Interessant per a l’estudi i la comprensió de la gestió tradicional del territori, en particular a l’obac.”
 
Si cònsols, funcionaris, policies, enginyers, ministres i directora del pla de gestió de la vall de Madriu, Claror i Perafita no s’han parat mai a pensar que hi ha 1.650 metres de carretera de l’Obac sense un pas de vianants i que aquesta infraestructura talla tres camins tradicionals, no sé com justifiquen que viuen del pressupost públic. No manquen plans de mobilitat. El que manca és vergonya.
Tags: