Partit Socialdemòcrata

L’etern masculí

Crea: 03/07/2019 - 11:10

Finestra oberta publicada al Periòdic d'Andorra (7-3-2019)

«Però jo, sibil·la veritable, t’anuncio que la ciutat que tu fundaràs amb la nostra ajuda mai no s’escolarà en el no res. Serà, al contrari, sempre pròspera, malgrat l’enveja de tots els seus enemics; serà assaltada moltes vegades, però mai no serà vençuda». Cristina de Pizan «La Ciutat de les Dames»
 
Crec que ja ho han deduït, avui parlaré –no puc evitar-ho davant la imminència del dia de la dona treballadora– de feminisme. Ho faré des d’un angle que m’implica, el de la masculinitat, ja que em considero un home més o menys normal –potser qui em coneix riu ara sota el nas. I això de la posició és important en aquests debats –potser en molts–, mai està de més declarar la pròpia, fer un exercici inicial de definició que ajudi a comprendre la interacció. Però no es tracta de definir-se el subjecte, no cal, potser només la posició. I és que això de la definició, com la posició, també és important.
 
La del feminisme és una qüestió vivent, explícita, present. I per tant malentesa, tergiversada i manipulada pels seus enemics. No es tracta de cercar la seva puresa ni una unitat conceptual sinó de comprendre els termes del debat i a poc a poc, al foc de la civilització, transformar-nos en quelcom una mica millor. I empro la primera persona del plural a consciència, de les branques i onades feministes tendeixo als plantejaments universalistes. Hi ha qui pot pensar que aquesta tendència l’adopto pel sol fet de ser home, no l’hi discutiré, tot i que sí que m’ho discutiré. Perquè, en essència, es tracta tot plegat d’una interrogació pròpia, als altres i a les institucions; i de caràcter constant.
 
El feminisme –per l’experiència que m’acompanya i pel que he pogut llegir i estudiar– és la posada en qüestió del món que ens envolta deguda a l’estudi i la constatació de què la divisió sexual del treball i de les funcions socials és una forma de domini d’un sexe sobre l’altre. Crec que la definició no és difícil d’entendre. El feminisme no és un equivalent del masclisme –Senyor, et demano que gravis amb lletres d’or aquest precepte–, ja que el masclisme és el nom donat a les formes ideològiques del tan citat patriarcat, és a dir, l’estat de coses en què els homes dominen les dones. El feminisme, com a posada en qüestió, transforma aquest estat de coses cap a una societat més justa. I en aquest punt ens trobem, amb un contraatac de la reacció, ja que ningú es deixa prendre privilegis tan funcionals i ben assentats.
 
Perquè parlo des d’una pretesa masculinitat vaig saber el que Beauvoir ja deia als anys cinquanta, que el gènere –i potser la paraula és un anglicisme, però crec que ja l’hem acceptat àmpliament– és una construcció social, que ni la dona ni l’home neixen dones i homes, que s’hi fan. El camí de la masculinitat és el de la interrogació: què em fa home? Com em comporto? Quins han estat, són i poden ser els meus privilegis? Qui té cura de mi? De qui tinc cura jo? Com sento? Què desitjo? Una vegada s’iniciïn aquestes preguntes l’observació de la vida quotidiana aportarà interessants conclusions. Aquestes evitaran ridículs i sortides de to i, sobretot, faran millor qui s’interrogui i aquells sobre qui s’interrogui. Ningú suporta molt de temps la incertesa, però em temo que és el millor camí. 

Sobre l'autor