Partit Socialdemòcrata

Amb defensors com aquests...

Crea: 10/17/2018 - 11:13

Tribuna d'opinió publicada al Diari d'Andorra (17-10-2018)

Demà, al Consell General, es tornarà a parlar de les transferències als comuns. És una llàstima, la veritat. Si les coses s’haguessin fet correctament, si s’hagués buscat un autèntic consens amb totes les forces polítiques, si no s’hagués volgut imposar un model inexplicat i sense cap fonament més enllà d’assegurar que algunes parròquies continuen rebent els mateixos diners que amb el sistema que data del 1993 a costa de perjudicar-ne d’altres –entre elles, especialment, la meva, Sant Julià de Lòria– no faria falta tornar a debatre. El Govern de Demòcrates, però, ho ha volgut així, igual que polítics que feia anys que abanderaven la suposada defensa dels interessos lauredians i que, ara, han acceptat a ulls clucs un repartiment injust amb els seus ciutadans.
 
Perquè no hi ha cap dubte. Sant Julià és una de les parròquies –conjuntament amb Andorra la Vella i Escaldes-Engordany– que més malparada surt amb el nou model de repartiment. Ho era ja amb la llei original, ara en part anul·lada pel Tribunal Constitucional, i encara més amb el pedaç que des de DA es proposa per intentar salvar la cara després del fracàs que va suposar la constatació que el text no s’ajustava als principis de la Carta Magna. I ho és perquè a l’hora de fer el repartiment dels diners deixa en gairebé no res criteris que, al meu entendre –i al de la meva formació, el PS– haurien de tenir molt més pes: la població i les xarxes, sobre el manteniment de les quals tenen les competències els comuns, com ara les carreteres secundàries o la distribució d’aigua i clavegueram, en definitiva, allò que causa major despesa als comuns. En canvi, es potencien altres criteris, com ara el de territori –que hi ha de ser, sí, però amb una ponderació més reduïda– tot just amb l’objectiu de beneficiar determinades parròquies.
 
Sempre hem dit que trobàvem correcte un dels punts clau de la reforma: l’establiment d’una quantitat fixa màxima en les transferències que havia de fer Govern a les corporacions locals. Ho veiem com un exercici de responsabilitat. En el fons, era necessari determinar quines eren les necessitats reals dels comuns –càlcul fet en funció del cost que els suposen les seves competències delegades– i adaptar-hi els diners a entregar des de l’executiu.
Un cop fet l’exercici de responsabilitat d’establir una xifra màxima de transferències –exercici de país– ajustar la despesa al que necessiten, un càlcul fet en funció del cost de les competències que hi tenen delegades. Enteníem necessari fer aquesta limitació en benefici de les finances públiques de l’Estat.
 
Ara bé, un cop fixada la xifra, també era necessari que el model de repartiment fos just i s’adeqüés a la realitat de les càrregues que ha de suportar cada parròquia. I no ha estat pas així, ni de bon tros. Evidentment, cal que existeixi solidaritat entre aquells comuns amb més recursos per la seva capacitat recaptatòria i així ho defensem al nostre model, però aquesta no pot significar, com això passa amb el sistema impulsat des de DA, un tractament injust. Ens trobem ara que s’està beneficiant aquelles parròquies que tenen menys ingressos, però no només per la seva realitat (nombre d’habitants, establiments comercials, etc...) sinó també perquè han escollit, voluntàriament, no desenvolupar en la seva totalitat el trajecte fiscal que poden tenir. És a dir, han optat per no aplicar determinades figures impositives, com ara l’impost de propietats o el d’inquilinat que, en canvi, altres parròquies sí que tenen. Per tant, la càrrega fiscal que suporten els seus habitants és molt inferior.
 
I, com deia abans, aquesta situació, aquest model injust, perjudica seriosament determinades parròquies. I la meva, més que cap altra. Sorprèn, però, que davant aquesta realitat, davant el fet que el mateix comú de Sant Julià, amb el seu cònsol major al capdavant, ha expressat la seva oposició al nou sistema, determinades figures polítiques que sempre s’havien presentat com els grans defensors dels interessos de la nostra parròquia, com a bons lauredians, hagin optat, en canvi, per donar suport a aquesta reforma injusta, gairebé signant un xec en blanc a favor del Govern de DA perquè la tiri endavant. El més trist de tot és que, lluny de reconèixer aquest error, en pocs mesos sortiran a la palestra –alguns potser ho faran demà mateix al Consell– per assegurar que han actuat en benefici d’uns ciutadans als quals, en realitat, han deixat a l’estacada.
 
Malgrat que tret de gran sorpresa, la modificació de la llei de transferències acabarà sent aprovada al Consell General cal tenir clar que, en cap cas, es podrà parlar d’un tema tancat. Al contrari, ha quedat més obert que mai. En la legislatura vinent, tocarà tornar a obrir el meló perquè no pot ser que una reforma injusta, perjudicial per a una gran part de la ciutadania del nostre país (i particularment per a la de Sant Julià) no sigui revertida. Des del PS, defensarem sempre un model més just, solidari, sí, però també equànime per a tota la ciutadania.

Sobre l'autor